Gust per la sordidesa

Al final dels títols de crèdit inicials d’El diablo entre las piernas, mentre se sent Marlene Dietrich (Lola) cantant a L’àngel blau que torna a estar enamorada, apareixen en el mateix quadre els noms d’Arturo Ripstein i de Paz Alicia Garciadiego fent-se constar que és una pel·lícula dirigida per ell i escrita per ella. Aquesta és una nova creació conjunta, doncs, d’aquesta parella mexicana que, des de fa temps i havent fet obres tan notables com ara Principio y fin i La reina de la noche, cultiva el melodrama de manera que, despullant-lo de tot sentimentalisme, hi aborda les passions per explorar sense miraments la sordidesa humana. Cada cop més, fins a l’extrem que, com exemplifica El diablo entre las piernas, és possible considerar que, provocant distanciament, es recreen en allò malaltís amb un cert gust per rebolcar-se a la merda.

Ripstein segueix sent un mestre de la posada en escena amb els seus plans llargs que, amb la càmera quieta o en moviment, mostren habitacions llardoses amb mobles malmesos i miralls trencats. Garciadiego continua escrivint de manera primorosa els seus diàlegs, que semblen inspirats en el llenguatge dels serials per sublimar-lo, retorçar-lo, ironitzar-lo o fer-lo més groller. A vegades hi apareix l’humor, com quan, després de trencar, uns amants acaben de passar el matí veient un concurs. Però impera el tremendisme en afrontar la relació d’un home i una dona que, arribats a la vellesa, fa temps que mantenen una guerra de retrets perquè ell és un gelós obsessionat amb la fogositat de la seva dona, sempre insatisfeta. Es diu que Ripstein no oblida el mestratge de Buñuel, però aquest, amb el seu gust pel fora de camp, no subratllava tant les coses.