Cinema
Lluís Danés
Director de cinema
“M’agrada explicar grans veritats a partir dels somnis”
La gent de la cultura som els que estem aguantant aquest país, els que fem que tingui una història
Desmitificar la llegenda de la vampira del Raval amb una pel·lícula que s’allunya del realisme, rodada en bona part en blanc i negre, amb escenes oníriques, expressionisme... El director Lluís Danés (Arenys de Mar, 1972) es va proposar aquest repte difícil a La vampira de Barcelona, que abans-d’ahir va triomfar en els Gaudí d’aquest any: es va endur els premis a millor pel·lícula, direcció artística (del mateix Danés), maquillatge i perruqueria, vestuari i efectes visuals.
Es diu que la història d’un país és també la dels seus crims. Hi està d’acord? Fins i tot si són crims inventats?
Ara ho respondré, però has dit una frase que em recorda una idea que tinc al cap. Un país, si no té una cultura, no és un país. I si no hi ha país, tampoc ens fan falta governants, ja ens governarem des d’una altra banda. Per tant, el que sí que és un crim és que no es prenguin la cultura seriosament. La gent de la cultura hi eren, hi són i hi seran. D’aquí a quatre dies es formarà un nou govern, i d’aquí a quatre anys n’hi haurà un altre, si tot va bé, i la gent de la cultura som els que estem aguantant aquest país, els que fem que es mantingui, i tingui una història. I és molt fotut que només sis pel·lícules en català hagin pogut arribar aquest any als premis perquè hi ha un dèficit de la nostra història filmada. Això que dius dels crims i els criminals és claríssim, però aquesta pel·lícula parla d’uns vampirs que no porten cap de Dràcula, sinó que van vestits amb togues negres, o de l’aparició d’un quart poder, ho estem veient ara, que pot enfonsar la reputació de qualsevol persona en favor d’unes idees concretes o d’un corrent polític o econòmic determinat. Aquests sí que fan por. No vull fer sang amb l’Enriqueta Martí, vull posar l’accent en els altres, en els vampirs que encara ens acompanyen.
El blanc i negre, les escenes oníriques, les animacions... allunyen el film del realisme, però justament desmitifica una llegenda. No és contradictori?
Sempre he pensat que els contes tenen aquesta capacitat d’explicar grans veritats fent que els personatges siguin animals, com les faules, o distorsionant la veritat. M’encanten els contes, m’agradava molt que me n’expliqués la meva àvia, que era una gran explicadora de contes inventats, i suposo que he agafat aquesta herència. La manera que tinc d’explicar les coses és distorsionar-les, portar-les cap al món de la imaginació, i és com m’agrada que me les expliquin. Entenc el cinema de manera que va a contracorrent, sobretot en els festivals o els premis. Hi ha hagut una tendència els últims anys, que està molt bé, a valorar i premiar pel·lícules molt sòbries, molt vérité, realistes, i jo intento portar l’espectador al que entenc que és el cinema, una gran caixa de sorpreses, una atracció una mica de fira. M’agrada poder explicar grans veritats a partir dels somnis o la distorsió visual.
Amb quin estat d’ànim està després dels premis?
La veritat és que estic molt content, no només pel que em toca a mi directament, sinó per tot l’equip. Estic sorprès i content.
És un valor afegit que els Gaudí els atorguin els companys de professió?
Per mi, sí. Ja en les nominacions, m’he sentit molt acollit i estimat. Jo, que soc una persona tastaolletes i m’he mogut per molts territoris de la cultura, el teatre, el circ..., que he treballat amb músics, escenògrafs..., això fa que no et sentis de cap col·lectiu concret, i el reconeixement dels companys de les nominacions i els premis m’ha fet sentir molt a gust i feliç.
El primer que va dir en rebre el premi és que estarà lligat per sempre a la memòria del seu pare, mort fa un any de Covid. Sentia que havia de compartir una cosa tan íntima?
En el moment que estem passant, he rebut alguns missatges de gent que m’ho agraïa, en el sentit que s’hi identificaven. També ho volia fer en clau personal, per les meves germanes i la mare, que ho han passat molt malament, i sobretot perquè el meu pare era d’una generació..., un treballador que no era del món de la cultura, i vivia molt les emocions de la vida que tenim nosaltres, que sortim als mitjans i coneixem gent important. Ho vivia d’una manera molt apassionada, i de vegades li feia més il·lusió a ell que a mi, tot i que me’n fa molta. Els que som a dins ho relativitzem tot. Ahir em semblava important dir-ho per tota la gent que representa el meu pare. El procés d’aquesta pel·lícula s’ha vist afectat per la pandèmia, i sobretot a mi, en l’àmbit personal, per la mort del meu pare.
Ha dirigit alguna gala dels Gaudí. En quina banda disfruta més?
Sí, vaig dirigir tres gales, he fet d’escenògraf en els Goya, vaig codirigir amb Manuel Huerga la cerimònia dels Premis del Cinema Europeu que es va fer a Barcelona el 2004, alguns premis de la música... He fet moltes gales, i a mi m’agraden. Prefereixo estar dirigint-la, perquè des de dins ho vius d’una manera molt intensa i t’atabala tant tot que quan va acabar la cerimònia no sabia ni quants premis havíem guanyat. A més, va ser una gala molt ràpida, estàvem separats i no podies parlar gaire amb el del costat... Vaig acabar una mica despistat. M’agrada més treballar-hi, però, per tot el que he dit, va ser molt especial. Sobretot el premi de direcció artística, perquè per a mi és l’equivalent a director. La meva manera d’entendre el cinema va molt lligada a la posada en escena; per a mi l’escenografia és un actor i, a més, principal. Que t’ho reconeguin et dona una mena de salconduit per seguir amb aquesta estètica i aquesta manera de fer la posada en escena. Em surt de manera intuïtiva, natural, i molt des de dintre, des del cor, i que t’ho reconeguin categories lligades a l’artística confirma per a mi que vaig pel camí que volia anar.
En el discurs va agrair la confiança del productor, Raimon Masllorens, que està més boig que vostè. No posa límits?
De límits, sempre n’hi ha, però el Raimon és un tipus de productor molt llest, en el sentit que, coneixent-me a mi –fa molts anys que treballem junts–, és un productor que deixa fer, com a mínim a mi. I si a mi em deixen fer, ho faré i donaré el màxim. Jo també soc molt de deixar fer a l’equip. Si es crea un bon ambient, i a gent amb molt talent li dones la possibilitat de jugar, de cop i volta tot brilla. Tant en el cinema com en les arts escèniques, que poden ser molt jeràrquics, i molt masclistes, quan hi deixa d’haver mal ambient o tensió, es treballa millor. L’amor ha de ser la base de qualsevol cosa. Ja sé que sembla molt hippy, però m’ho crec de veritat. Per això em va bé la gent com el Raimon, que em deixa fer. I s’ha d’estar una mica boig per a això, i, d’entrada, per voler fer una pel·lícula en català. Això ja és per guanyar un Gaudí, tota la gent que ha fet cinema en català aquest any. I després, pel fet de ser una pel·lícula rodada en blanc i negre en una nau de Martorell amb decorats estranyíssims.
Raimon Masllorens es va queixar que no van rebre ajuts de Madrid ni va estar nominada als Goya. Hi està d’acord?
El que em sembla fort és que una pel·lícula com La vampira..., o qualsevol altra, no tingui ni un cèntim de l’ICAA ni de les televisions espanyoles; no parlo de les privades. Fins que no es demostri el contrari, els nostres impostos encara van a Madrid i, per tant, si el govern espanyol no tingués una visió una mica imperialista, aprofitaria coses com el cinema, la cultura, per fer brillar el que hauria de ser un dels seus grans valors, que és la diversitat de llengües i cultures en aquesta pell de brau. No sé per què no ho aprofiten. És molt estrany, no entenc per què no teníem cap nominació als Goya. Potser no ens ho mereixíem, però contrasta molt amb les catorze dels Gaudí, i molts dels acadèmics catalans també són espanyols; no és que tinguem una visió del cinema gaire diferent. Ho demostra que una pel·lícula meravellosa com Las niñas ha guanyat molts premis Gaudí i Goya. És molt difícil d’entendre, supera la lògica dels interessos culturals.
Que demanéssiu ajuts a l’ICAA i TVE vol dir que vau haver d’ajustar molt el pressupost?
D’entrada, tothom ha cobrat, evidentment, però podrien haver cobrat més i podríem haver rodat més dies, i haurien pogut quedar més bé detalls tècnics. També he de dir que jo vaig voler renunciar al sou de director d’art, just el que m’ha portat a guanyar el Gaudí, perquè si no la construcció de decorats hauria estat impossible, i per a mi era molt important. S’ha de dignificar el nostre ofici. Sovint, com que ens agrada molt, nosaltres mateixos pensem que tenim un deute i que, si ens divertim tant, potser no cal que cobrem. Ara s’estan veient les misèries i la precarietat del sector, quan hi ha gent que està físicament passant gana. I això és terrorífic!
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.