Verne continua Poe
L’escriptor Antoni Munné-Jordà tradueix per primer cop en català ‘L’esfinx del glaç’, obra de Jules Verne en homenatge a ‘Les aventures d’Arthur Gordon Pym’
Antoni Munné-Jordà és un d’aquells escriptors gairebé ocults, però que són un autèntic patrimoni del país. Narrador de llarg recorregut, ha estat corrector i editor per a diferents segells editorials i tribunes, i també un dels referents de la novel·la de ciència-ficció. És, però, moltes altres coses. La pandèmia li ha servit, per exemple, per fer la traducció de L’esfinx de glaç, una de les últimes novel·la de Jules Verne, homenatge a a Les aventures d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Alan Poe, de qui va escriure un assaig el 1864 preguntant-se qui la reprendria. Ell mateix va resoldre la qüestió fent una de les seves obres més reeixides, inèdita fins ara en català. El dia de presentació al Foment Vilanoví, convocats per l’editor Francesc Mestres, es van reunir el periodista i promotor Raül Maigí, el mateix Munné i el poeta Francesc Parcerisas, traductor del Gordon Pym, de Poe.
Munné-Jordà va insistir que la seva traducció havia intentat copsar la llengua rica de Verne perquè una de les obligacions dels autors és recuperar i posar en moviment paraules perquè han de ser “els aristòcrates del pensament”. Com explica l’editorial la història de la literatura és feta d’una reinterpretació constant dels referents anteriors, de la reescriptura dels mites clàssics i la reelaboració de les obres emblemàtiques, que actuarien d’hipotext a la base d’aquests nous hipertextos. En el cas de L’esfinx del glaç, Verne reprèn el tema i els personatges de Poe, amb els seus terrors, els seus remordiments i les seves obsessions, i els reinterpreta des del punt de vista del novel·lista fascinat pels misteris del món i la potencialitat de l’esforç humà, en una època en què, vorejant la setantena, ja no serva l’esperança sense reserves en el progrés de la tecnociència: “També era un deute pendent i un tribut de gratitud contribuir a tornar a posar en circulació Jules Verne –a les envistes del bicentenari del seu naixement, el mateix 1828 en què Poe situa l’expedició del seu Pym–.”
Com altres arguments de les sèries de Verne, el viatge és un factor essencial. En aquest cas plantejava la recerca del desaparegut Pym a l’Antàrtida. Es dona la circumstància que Verne va seguir l’impuls i el mestratge del rossellonès Jaume Aragó, explorador i autor de relats de viatges i de divulgació cultural. Rere aquesta petjada, Verne va començar a publicar articles a revistes científiques. Munné recorda al pròleg de l’edició: “Després d’insistir que Poe «ha creat una forma nova dins la literatura», Verne remarca: «Que ara em sigui permès cridar l’atenció sobre el costat materialista d’aquestes històries; no hi sentim mai la intervenció providencial; Poe no sembla que l’admeti, i pretén explicar-ho tot per les lleis físiques, que fins i tot s’inventa quan ho necessita: no hi sentim aquella fe que li hauria de donar la incessant contemplació del sobrenatural. Fa fantàstic en fred, si em puc expressar així.» Això escrivia Verne quinze anys després de la mort de Poe. Però trenta-tres anys més endavant, i havent publicat entremig quaranta-quatre novel·les més, el 1897 va donar a conèixer L’esfinx del glaç. Amb aquesta novel·la finalment Verne gosa reprendre la narració interrompuda de Poe i, a més, ho fa per racionalitzar el misteri per mitjà de l’especulació científica, per donar-hi una explicació segons les lleis de la física. Si no s’hagués d’enrabiar gaire el venerable Verne, reprenent les seves mateixes paraules a propòsit de Poe diríem que són unes «lleis físiques, que fins i tot s’inventa quan ho necessita». Però fent-ho així Verne oficia de frontissa entre els romàntics escriptors de novel·les sobre ciència i els moderns escriptors de ciència-ficció.”
La modernitat ens arribava des de la barreja de coneixements, de ficcions i de la poderosa imaginació i curiositat de Verne. “El mar és la gran aventura”, va reblar Munné el dia de la presentació vilanovina. Inventors de gèneres, que han sobreviscut als embats del temps, Poe –la traducció del Pym de Parcerisas es va reeditar fa poc temps– i Verne han obert les ments d’infinitat de generacions des dels anys vuitcentistes. Ningú diria que és prosa del XIX davant la versió extraordinària de Munné.