Desconfiança eterna

Forasters vindran..., amb dramatúrgia i direcció de Marta Galán Sala, volia ser un mirall entre dues generacions d’immigrants: les que van venir de la Península cap a Barcelona i que van malviure en barraques durant unes dècades i la que els últims anys està arribant des de l’estranger i malviu sense dret a la residència ni a treballar. L’obra s’estrena avui i estarà en cartell a l’ Espai Lliure fins al 25 d’aquest mes. L’espectacle és el resultat d’una investigació entrevistant joves (a qui dona suport la Taula de Joves Comtal) i avis que van protagonitzar la immigració als anys cinquanta i seixanta. Tot el material ha servit per completar una peça d’autoficció que protagonitza Susanna Barranco, que recorda l’arribada dels seus avis a Barcelona. Va ser arran d’aquest treball que va descobrir que el seu pare havia nascut en una barraca. L’acompanyen en aquest viatge iniciàtic Núria Lloansí i Juan Navarro.

Dificultats burocràtiques no han permès que els joves tinguin més presència en l’actual muntatge. Però ja hi ha prevista una segona peça (pels volts de l’estiu vinent) en què ells podran explicar el seu testimoni per comprovar que, efectivament, la desconfiança i l’estigmatització se segueix repetint(ara amb l’agreujant que molts dels que els penalitzen van patir un menysteniment similar, sembla insinuar la hipòtesi). Les mateixes autoritats franquistes perseguien les persones que arribaven a l’estació de França, a Barcelona, si no tenien una adreça on allotjar-se. Això trenca la teoria que el franquisme va propiciar la immigració per dominar els catalans, comenta la directora. En realitat, no va ser ben vista la immigració fins que no es van començar a construir grans edificis perquè els habitessin i no va donar impuls al renaixement industrial de la capital catalana, ja entrats els anys seixanta. Paral·lelament a la investigació amb els testimonis, també s’ha consultat centres de recerca com pot ser l’Observatori de Vida quotidiana de Barcelona i reflexions d’intel·lectuals, com la pregunta que es formula l’antropòleg Manuel Delgado: “Som capaços de fer una societat heterogenètica o no?”

Galán, una dramaturga de notable trajectòria amb dues dècades de carrera, ha estat indagant els últims deu anys en el teatre comunitari, perseguint un teatre social que reivindica la memòria i el testimoni de les persones ignorades al carrer. Treballa des del 2012 amb un grup d’àvies, veïnes de l’Antic Teatre, amb qui ja han fet un parell d’espectacles (Bellesa i Souvenir). La intenció era ajuntar al Lliure joves i avis, però el risc de possibles contagis ho va impedir.