Crear des de la llibertat
Jaume Cabré torna a la novel·la amb ‘Consumits pel foc’, la història d’un home que cerca la memòria perduda
Jaume Cabré (Barcelona, 1947) ha tornat a la novel·la deu anys després de Jo confesso. Ho ha fet amb Consumits pel foc (Proa), una obra breu, si més no en comparació amb la majoria de les seves obres. El to és més aviat lleuger, però les capes de lectura estan en mans dels lectors.
Es podria dir que hi ha dos protagonistes. Un és l’Ismael (com el personatge de Moby Dick, cosa que es va repetint), un home que no ha tingut una infantesa gens fàcil, però que ha aconseguit estudiar i es guanya la vida com a professor de llengua i literatura. Un dia, per atzar, es retroba amb una antiga veïna i a poc a poc comencen a intimar, fins que una altra trobada aparentment casual, ara amb el conserge de l’institut on treballa que el convida sobtadament a pujar al seu cotxe per a anar a una reunió de poliglots, porta l’Ismael a una situació límit, de conseqüències traumàtiques quan perd la memòria després d’un accident.
Recuperar la memòria i aconseguir treure l’entrellat dels fets en què es troba atrapat, com ara una mort, serà una tasca difícil en què s’agafarà a la ficció com a crosses per recuperar la vida, mentre una boira mental li farà tenir percepcions paranoiques.
L’altre personatge destacat és el Godallet, un petit porc senglar, membre d’una família nombrosa, que llegeix Història del temps, del científic anglès Stephen Hawking.
“Abans de la publicació de Consumits pel foc, ja hi havia cent traduccions a tot el món de les obres de Jaume Cabré”, va comentar en una roda de premsa telemàtica Emili Rosales, director editorial de Grup 62. “Avui també surt la versió castellana, a Destino, feta per la traductora habitual de Cabré al castellà, Concha Cardeñoso.”
“Els lectors de Jaume Cabré tornem a estar d’enhorabona amb l’arribada d’aquesta novel·la”, va opinar Josep Lluch, editor de Proa. “Fa quatre anys de la publicació dels contes de Quan arriba la penombra, deu de Jo confesso i disset de Les veus del Pamano”, va recordar.
I encara hi va afegir una dada més que demostra com era d’esperada aquesta novetat. “Abans de sortir a la venda, ja tenim nou traduccions venudes.”
“Jaume Cabré és un narrador murri, amb llibertat creadora, constructor de personatges i de situacions límit, que ens presenta una trama tensa com una corda de violí, amb ingredients com ara la intriga, la sorpresa, el joc, el drama i l’humor”, va sintetitzar l’editor.
L’obra s’inicia amb dues cites, “... ist dies etwa der Tod?”, de Rahn de Bavària, que significa “és això, potser, la mort?”, i l’altra és “¿Y qué?”, de Zvi Katz, un amic i lector de les obres de Cabré amb qui es veuen de tant en tant. Quan li va demanar sobre què estava escrivint, Cabré li va dir que sobre un senglar petit, i Katz li va demanar “i què?”, donant per bo el personatge. “Aleshores vaig pensar, i per què no?”, va explicar Jaume Cabré. I com és que un dels personatges principals és un senglar amb una simbòlica capacitat intel·lectual? “Faig cas als meus personatges, si te’ls creus són un ajut i poden ser una capsa de sorpreses, i això és una cosa que vas aprenent a mesura que vas escrivint.”
A més, comenta que podria fer “una tesi sobre els senglars”. “Quan era minyó escolta, als inicis de la dècada dels seixanta, em van posar de nom senglar sorrut, i com que no sabia què volia dir sorrut, ja em va semblar bé”, va comentar Cabré, afegint l’anècdota d’un cop que va topar enmig del bosc amb un senglar i es van aguantar la mirada uns vint segons. Després li va fer una foto i va marxar discretament.
L’obra no és curta perquè no tingués res més per explicar, obeeix a un llarg procés d’escriptura i depuració. “Faig parlar els personatges, invento històries, mirant que tot sigui coherent i amb creixement narratiu i, després, miro què en sobra, una feina important que no sempre és fàcil.”
Jaume Cabré ha demostrat a bastament que és un autor de personatges. “A mesura que vaig provant els personatges els vaig donant història... fins que me’ls crec”, tot i que n’ha eliminat molts en les abundants versions de la novel·la que ha escrit. “És el primer cop que faig una esporgada del text tan bèstia”, va confessar.
Tot plegat ha estat un recorregut creatiu fet de manera intuïtiva i a còpia de prova i error, sense un guió previ tancat. “No tinc la capacitat de veure de cop tota la història sencera, em cal anar fent proves amb els personatges.”
L’obra, que es mou en el territori de la faula perquè hi intervenen, a més dels senglars, animals com els dragonets i les papallones nocturnes sempre atretes per la llum, té molts diàlegs que, en algunes ocasions, poden resultar teatrals, amb l’absurd de Beckett ressonant de fons.
Res fa pensar en espais autobiogràfics, però Cabré en comenta dos. “Un detall autobiogràfic és que vaig tenir problemes el 1971, quan era professor en una acadèmia, quan vaig escriure en una pissarra un poema de Carner en català.” L’altre és la merceria que surt, que està inspirada en una on ell anava a comprar.
Sobre la suposada demora a treure una nova novel·la, va ser clar. “No tinc cap pressa per publicar. Trigar entre una novel·la i l’altra no m’afecta gens. El que no pot ser és penedir-se d’haver publicat un text. Fa molts anys em va passar amb un conte i vaig decidir que no em passaria mai més.”
Altra cosa és quan algun lector, amb bona fe, li diu que fa molt que no escriu. “L’agafaria pel coll... Escric cada dia! Altra cosa és que no publiqui”, hi va afegir amb un somriure.
Pel que fa a les intencions, interpretacions i tècniques emprades a Consumits pel foc, Jaume Cabré mostra els galons de l’experiència i es nega a autointerpretar-se. “De l’argument no en puc parlar, és un dels drets dels lectors, ells han d’interpretar el text i fer-lo seu. He escrit una història, no tinc cap altra pretensió.” I és que Cabré escriu amb la llibertat que s’ha guanyat.