L’amor que perdura

L’advocat i periodista Jordi Cabré (Barcelona, 1974) col·labora en diversos mitjans de comunicació, entre els quals, aquest diari. Com a novel·lista, des que va debutar l’any 2000 amb Postal de Krypton, ha publicat una desena de títols i ha rebut premis com el Sant Jordi 2018, per Digues un desig.

Ara presenta la següent novel·la després del premi, Sense fi, que, com l’anterior, publica Univers. L’obra és protagonitzada per l’Eva Amat, una actriu jove que ha triomfat en poc temps i que un dia es desperta dins del llit d’una habitació desconeguda, vigilada per un vell.

La salvació podria ser enfrontar-se al passat, que se li projecta dins del cap barrejant escenes filmades amb altres de reals. Uns records en què també hi ha el desdoblament amb una altra Eva Amat.

“El teatre i el cinema, si no contenen exageració, no funcionen. Això em va portar a pensar que la vida potser no ens funciona prou, si no l’exagerem: justament per això mirem pel·lícules i volem amors o vides de pel·lícula. La part negativa, el blanc i el negre, són els somriures i llàgrimes, el «t’estimo o t’odio». Això em va portar a crear el personatge d’Eva Amat, que veu el món literalment en blanc i negre –pateix acromatòpsia– però que també té tendència a no tenir matisos en el caràcter”, explica Jordi Cabré.  

Sense fi també és una novel·la psicològica sobre el relat que ens fem de nosaltres mateixos, sobre qui som i qui voldríem ser. I una història d’amor, la del Marc, un jove actor, amb les dues Eves, la que triomfa en el cinema i la poruga i tímida, l’Eva en versió original. “M’interessava que l’Eva admirés molt l’Eva, que volgués ser com l’Eva, i que fins i tot es confessés incapaç de fer les coses que fa l’Eva. Una brilla, l’altra s’amaga, està eclipsada. Aquest és el blanc i el negre de la seva personalitat”, matisa l’autor.

A banda hi ha el vell, “l’home misteriós que té l’Eva segrestada, just després de la presentació de la seva última pel·lícula a Berlín. Un ancià desconegut que la té immobilitzada, no sabem per què, en una habitació desconeguda, i que apareix i desapareix, estones que ella aprofita per recordar el passat; això també ens servirà per conèixer la vida i el caràcter de l’Eva Amat.” 

Els jocs de la memòria hi tenen molt a veure. L’Eva de vegades deixa anar tirallongues d’elements, de parts de records, de sensacions, sinapsis que cal descodificar. “El teatre és com la vida, és en directe i sense talls, però la memòria és com una pel·lícula de cinema: retallem, afegim, ometem escenes, hi posem banda sonora, efectes especials, primers plans, una tonalitat de color o una altra…”

A Sense fi hi ha un altre amor, el de Cabré pel cinema, cosa que mostra abocant desenes de referents de títols, directors, actors, escenes, bandes sonores... Una reivindicació del cinema clàssic. “El món està fet de colors i de matisos, però, de vegades, les escenes del cinema en blanc i negre semblen més reals que el món real. No és cosa ben bé del blanc i negre, té a veure amb una delicadesa en els guions, en el tractament, un perfeccionisme que avui dia ha quedat molt vulgaritzat.”

Sobre els referents, entre els quals hi ha diversos fragments del Cyrano de Bergerac –perquè és quan l’Eva i el Marc van iniciar un amor que perdurarà en el temps–, Jordi Cabré comenta que “es parla molt de la memòria fotogràfica, però tots tenim una memòria cinematogràfica molt extensa que ens condiciona el pensament molt més del que pensem”. “Em deixava anar i quan veia que una escena determinada del meu llibre s’assemblava a una de cinema, hi traçava algun paral·lelisme, més o menys explícit”, afegeix.

I a quina pel·lícula creu que s’assembla, Sense fi? “Una mica a Black Swan, de Darren Aronofsky, i a Melinda & Melinda, de Woody Allen.”