Els nostres morts

Vaig coincidir a la Fnac amb Miquel Pujadó, tot just quan presentava el seu darrer àlbum, A contraveu. El cantautor català, que des de fa dècades continua com un seguidor incansable de la vella escola –la d'inspiració francesa, arranjaments jazzy, lletres iròniques, missatges socials i una interpretació vocal ruda, a l'estil de Brassens o Pi de la Serra–, ha esmolat encara més els seus textos, i n'hi ha dos que m'han fet pensar molt.

El primer, El fabricant d'oficis, proposa una sàvia enumeració de professions clandestines per combatre l'atur actual: “Inflador de collonades, llepador d'aparadors, sodomitzador de puces, venedor d'esgarrifances, amplificador de crits, domador de calaveres, detector de malparits...” N'hi ha fins a 48 i són magnífics! Posats a triar, jo em quedo la de “distribuïdor de petons”, que m'obliga a enamorar.

La segona és una oda carregada de noms que cada cop que pronuncia em punxen a l'estómac: El bar enmig de la boira recrea un local bohemi imaginari on els clients són els morts il·lustres de la música catalana: Gato Pérez, Ovidi Montllor, Guillem d'Efak, Miquel Porter, Delfí Abella, Salvador Escamilla, la Voss del Tropico, Joan Baptista Humet, Xesco Boix, Esteve Fortuny i, per acabar, Carles Sabater. L'excantant de Sau és qui s'encarregava de fotre fora del bar el mateix Pujadó que, segons afirma al final de la lletra, ja sospira per trobar-hi “una taula reservada” amb el seu nom. Pot semblar un homenatge més o menys anecdòtic, si no fos que... quants d'aquests noms han tingut un mínim de ressò en les generacions posteriors i se'n coneix el llegat? Ai, Miquel, que em sembla que els nostres morts estan més morts del que voldríem...