Els secrets dels ibers

Els ibers no van ser un sol poble. Tampoc van entrar en tromba a la península. I no se’ls pot atribuir cap “essència de la hispanitat”, una lectura política, pseudohistòrica, que l’únic que ha fet és mal al coneixement del nostre passat. Hi havia molta recerca feta d’aquesta civilització que es va assentar des del Llenguadoc occità fins a l’alta Andalusia pendent de divulgar, i el repte l’ha entomat ara la seu barcelonina del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) en l’exposició L’enigma iber (fins al gener del 2022).

És un projecte que agafa el relleu a la gran mostra, pionera, que va organitzar la Fundació La Caixa el 1997, Els ibers, prínceps d’Occident. Però el cert és que al llarg d’aquests 23 anys els estudis han avançat tant que la visió del món ibèric s’ha tornat molt més nítida. Fins al punt que ja no es pot parlar d’un únic poble compacte i monolític sinó de “múltiples subdivisions ètniques”, sosté David Asensio, membre de l’equip de comissaris, també integrat per Núria Molist, Gabriel de Prado i Carme Rovira, que han seguit les indicacions del director del MAC, Jusèp Boya, per forjar una exposició per al gran públic, “no per als especialistes”.

D’aquesta diversitat del món ibèric en dona fe la seva emblemàtica ceràmica, abundant en el recorregut expositiu, que, en total, reuneix més de 500 objectes de 38 institucions públiques i privades. Ilergets, cossetans i ilercavons preferien els motius geomètrics pintats de vermell en els seus gerros. Als indigets els feien trempar els tons blancs. Contestans i edetans es van casar amb les formes humanes i animals. I laietans i lacetans eren els més minimalistes. Les seves ceràmiques són completament llises.

Les armes, un altre signe distintiu de la grandesa dels ibers, tampoc coincideixen arreu dels seus dominis. Els punyals triangulars eren típics del sud i les espases llargues del nord.

Dit això, és clar que els unien moltes coses. Per exemple, la llengua, que continua sent eminentment incomprensible tot i que els experts han acabat identificant el que podrien ser noms de pila i topònims. Un punt fort de l’exposició és la quantitat d’inscripcions que ha aplegat, tenint en compte que només se n’han trobat unes 2.300. La més antiga coneguda fins ara té per suport una ceràmica del segle V aC, localitzada a Ullastret. La tesi dels investigadors és que el bressol de la llengua iber va ser l’Empordà. Amb les seves particularitats territorials perquè tenia tres variants dialectals.

La realitat iber es va despertar al segle VI aC, però això, el seu origen, és un altre dels enigmes que l’han perseguit històricament. De nou, les recerques recents posen llum a la foscor. “Està descartat radicalment que fos un poble arribat de l’exterior. La civilització ibèrica és un procés perllongat al llarg del temps”, subratlla Asensio. Ho prova el fet que un segle abans, al VII aC, ja es detecten indicis. És a dir, objectes que evoquen la incipient riquesa d’una societat que es distingiria per la seva jerarquització. Els anomenats cabdills, precedent dels prínceps, ja s’envoltaven de béns de prestigi, com una cantimplora egípcia que es va desenterrar a la Vila Joiosa d’Alacant. Quin tros d’obra d’art.

Ja ho hem apuntat abans: els ibers seran ibers per les armes. De vestigis del seu fort caràcter militar a la mostra hi trobem el que s’ocultava dins de la tomba d’un guerrer a la necròpolis de Can Canyís, a Banyeres del Penedès. Crida molt l’atenció la seva espasa deformada en forma d’U. Té una explicació: els ibers incineraven els seus difunts i el foc feia estralls en els aixovars funeraris.

Un senyor problema per rastrejar el seu ADN. Tot i que d’esquelets n’hi ha. Hi ha cranis travessats per un clau, esfereïdors trofeus de guerra. Un dels dos que s’exhibeixen al MAC pertany a una dona d’uns 30 o 40 anys, encara més intrigant i tot, procedent del poblat de Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet. I hi ha els ossets d’infants de dies o setmanes de vida que enterraven sota els paviments de les cases. El que s’ha incorporat a la mostra és d’Olèrdola. Morts naturals? Ofrenes? Potser infanticidis femenins?

Qui ho sap, com tants d’altres interrogants que invoca el projecte i que el fan tan atractiu. Un de bo: en què creien els ibers? Dels seus déus no se’n saben els noms, però de nou els objectes custodien secrets que potser algun dia es deixaran conèixer. A la vaixella de plata coneguda com el Tresor de Tivissa, hi ha algunes pistes. En una pàtera, aflora gravat un déu entronitzat que contempla el sacrifici d’un xai custodiat per uns éssers alats que semblen els avantpassats dels àngels cristians.

Un altre misteri sucós passa per Barcelona. Els ibers eren urbans, com ho demostra Ullastret, la gran ciutat dels indigets. Però quina va ser la capital dels laietans? Aquí hi ha marro, és a dir, debat entre la comunitat científica. A un bàndol hi ha els que defensen que va ser Iluro, l’actual Mataró, i a l’altre els que aposten per Barkeno, topònim inscrit en dues monedes, una de perduda i l’altra conservada a Dinamarca que no ha pogut viatjar al MAC per la pandèmia. Si Barcelona va ser una gran ciutat ibèrica, la hipòtesi dels arqueòlegs és que el nucli principal era a la muntanya de Montjuïc.

El lector que ha arribat a aquest punt de l’article es preguntarà si l’exposició ha prescindit de les icones de la cultura iber. Doncs no, hi són totes. Just a l’entrada llueix una còpia de la Dama d’Elx, germen de la ibermania quan va ser descoberta, a finals del segle XIX. Però, compte!, és una rèplica amb pedigrí, feta el 1908 per encàrrec de la Junta de Museus quan la peça era al Museu del Louvre. Molt a prop hi té la Dama Cánovas de la col·lecció Mateu del Castell de Peralada; l’autèntica, una meravella, que estava sepultada al santuari del Cerro de los Santos, a Albacete. Una altra rèplica: la de la Dama de Baza, desenterrada fa just 50 anys al jaciment de Cerro de Santuario, a Granada, les excavacions del qual va patrocinar el mecenes català Pere Duran Farell. I aquesta sí original: el grup escultòric del Genet travessant l’enemic amb una llança, de la necròpoli de Cerrillo Blanco, a Jaén. Una exhibició de testosterona que també ens ajuda a entendre d’on venim.