Un crim romànic

El capvespre del 29 de desembre del 1170, quatre homes de confiança del rei Enric II d’Anglaterra van entrar a la catedral de Canterbury i van assassinar l’arquebisbe Tomàs Becket. Hi va haver una forta discussió prèvia i un clergue que es va encarar als botxins va ser greument ferit en un braç. Si els fets haguessin ocorregut avui, serien carn de pel·lícula de true crime. O, encara millor, de sèrie, perquè la relació entre Enric II i Becket havia passat per moltes fases, de l’amistat íntima a l’enemistat radical, fins a aquest desenllaç fatal que va provocar un cisma a l’Europa medieval. El cert és que es va produir un fenomen basat en fets reals semblant. Les representacions artístiques de la tragèdia van arribar als racons més insospitats del continent. D’entre aquests, Terrassa.

I per què Terrassa? Aquesta pregunta ha fet anar de corcoll els estudiosos del cicle pictòric que allotja l’església de Santa Maria, al conjunt monumental de la Seu d’Ègara, i que narra amb pèls i senyals el martiri de Becket, canonitzat tres anys després. Al cap de poc, van ser creats els frescos terrassencs, “probablement uns dels més antics que s’han conservat i un dels primers absis hagiogràfics de la pintura mural catalana”, remarca l’historiador de l’art Carles Sánchez, que fa temps que està fent recerca amb resultats sorprenents que ara ha reunit al llibre Una tragèdia pintada (Anem Editors, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Terrassa), prologat per Manuel Castiñeiras, excap dels fons d’art romànic del MNAC.

Sánchez, prudent, no gosa dir que és el més antic, tot i que està convençut que els altres exemples que li ho podrien disputar, a Itàlia, són posteriors. I on segur que no hi ha cap rastre de frescos romànics és a Anglaterra, perquè van ser destruïts en el segle XVI per Enric VIII arran de la seva ruptura amb Roma.

Al país de Becket, estan commemorant enguany el 850è aniversari de la seva mort violenta, símbol de la lluita entre Església i estat. I just aquesta setmana han celebrat, a Canterbury mateix, un congrés internacional per examinar-ne el llegat. Sánchez hi ha participat per explicar el cas terrassenc. “Els fascina que aquí tinguem el que ells no tenen.”

Per què a Terrassa? Aquest historiador de l’art ha trobat moltes peces que encaixen en un trencaclosques complex en què emergeixen un seguit de personatges que van dur-ne la iniciativa i que devien ser bons coneixedors del crim que s’havia comès el 29 de desembre del 1170. Un de clau, potser el que més, un escrivà anglonormand que es va instal·lar al priorat de la ciutat vallesana en la segona meitat del XII. Es deia Harvey i procedia de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó, a la qual la comunitat egarenca de canonges agustinians estava subordinada. “La congregació de Sant Ruf d’Avinyó va jugar un paper molt actiu en la difusió del culte de Becket, tot fent circular les biografies escrites pels testimonis oculars”, d’entre els quals Eduard Grim, el clergue que va intentar protegir-lo, raona Sánchez.

L’estudiós posa el focus en els vincles entre Anglaterra i la Corona d’Aragó per entendre el context que va propiciar aquell meteorit artístic a l’església de Santa Maria. L’abat de Sant Ruf d’Avinyó Nicholas Breakspear, que acabaria sent l’únic papa anglès, Adrià IV, havia vingut a Catalunya el 1149 per ajudar Ramon Berenguer IV en el setge de Tortosa. I una altra prova de les excel·lents relacions és que el comte de Barcelona i príncep d’Aragó havia nomenat Enric II protector dels seus fills.

L’última informació que ha aflorat rastrejant la documentació reforça la tesi de Sánchez: la presència a Terrassa, immediatament posterior a l’assassinat de l’arquebisbe de Canterbury, d’un altre religiós amb nom anglès, un tal Reginald, que, a més, va exercir-hi de prior. Per tot plegat, data la realització de l’obra entre el 1180 i el 1190. “I en un lloc privilegiat de l’església, una capella situada al braç sud del transsepte, molt a prop de l’altar principal i de pas obligat per accedir a les dependències de la canònica”, detalla.

Un enigma era el dels promotors, però un altre, el de l’artista que la va crear. Els anys setanta del segle passat, es va adjudicar “tímidament” al Mestre d’Espinelves, conegut així per ser l’autor del frontal d’altar originari d’aquesta església osonenca. Sánchez confirma en ferm l’autoria avalat per una investigació multidisciplinària que es va originar el 2014 en el marc de l’exposició Pintar fa mil anys al Museu Episcopal de Vic. “Les anàlisis a les pintures murals de Terrassa van detectar l’ús de làmines d’estany i colradura, propi de la pintura sobre taula”, cosa que vol dir, hi afegeix Sánchez, que el Mestre d’Espinelves dominava les dues tècniques. Estilísticament, els punts en comú entre l’obra d’Espinelves i la de Terrassa són evidents, sobretot en les formes dels cabells i la indumentària.

Les obres d’art singulars acostumen a tenir trajectòries accidentades que les doten encara de més pedigrí. I la de Terrassa la té, però amb un final feliç. Va ser descoberta el 1917 fortuïtament mentre s’hi feien unes obres. “Havien estat ocultes durant gairebé 400 anys”, precisa l’historiador de l’art. L’absidiola ornamentada va ser tapiada el 1546 i al seu lloc es va col·locar un retaule renaixentista de Santa Llúcia, que va malmetre la franja central dels frescos.

Compte amb el moment històric en què van reaparèixer. El 1919, es va produir la venda de les pintures de Santa Maria de Mur al Museu de Belles Arts de Boston, una operació obscura perpetrada pel col·leccionista Lluís Plandiura que va desencadenar la gran campanya d’arrencament de pintures de les esglésies del Pirineu amb destí a Barcelona, on van quedar protegides del mercadeig. “Terrassa se’n va salvar, però perfectament hauria pogut no ser així. És un doble valor que s’hagin preservat in situ.”

Les connexions no s’acaben aquí. El 1927, van ser restaurades per Arturo Cividini, un dels italians virtuosos de la tècnica d’extracció dels frescos, l’strappo, que havia participat en el buidatge de les obres mil·lenàries de la vall de Boí i d’altres llogarrets muntanyencs. Les de Terrassa també van ser arrencades per tractar-les, però seguidament van ser reintegrades al seu emplaçament. I aquesta és bona: la restauració va ser sufragada per Plandiura, “segurament com un gest de redempció”.

La monografia Una tragèdia pintada s’inscriu en l’Any Becket i, alhora, en les aspiracions de la Seu d’Ègara d’esdevenir patrimoni mundial de la Unesco. Des del 2018, forma part de la llista indicativa. “Ens hem fixat el 2025 per treballar la candidatura”, sosté Sánchez, que n’és el director. Un dels projectes que té en perspectiva és una altra publicació de les excepcionals pintures del segle VI que custodien les esglésies de Santa Maria i Sant Miquel.