O tres o res, ves!
Tricicle repassa les seves quatre dècades de trajectòria al Palau Robert de Barcelona, en una exposició nodrida que es pot visitar fins al mes d’octubre
Als tres components de Tricicle –Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans–, se’ls veu orgullosos en l’exposició que aquesta setmana s’ha inaugurat al Palau Robert i que estarà oberta fins al mes d’octubre. Peça a peça van anar construint un llenguatge propi que naixia del mim, però que fugia de l’ensopiment més romàntic. Hi incorporaven l’observació del clown i un humor surrealista, que acabaria guanyant-se el favor de la majoria del públic d’arreu del món. Carles Sans ho diu en l’entrevista final de l’exposició, la idoneïtat dels formats en trio: “Si les parelles fossin de tres membres, no hi hauria tantes separacions!” Ara, després de més de quatre dècades i només 10 espectacles han decidit aturar-se. El 2019, Adetca els va donar el premi a la trajectòria. L’any passat van rebre el Premi Nacional i demà, dilluns, el jurat de teatre els concedeix el premi Gonzalo Pérez de Olaguer (un cronista que els admirava) en la festa dels Premis de la Crítica. Dimarts, el CoNCA els convoca per a una xerrada: El llenguatge del gest i de l’humor traspassa generacions, en què també intervindran Laura Aubert, Guillem Albà i Eduardo Mendoza (11.30 h a les Cotxeres del Palau Robert). Saben que tots els premis no compensen l’amor pel públic. Sempre han sortit a saludar a la porta del teatre cada espectador. I n’han saludat més de quatre milions, segons els càlculs de la companyia.
Com es recull en l’exposició, van anar creant el seu joc de gags i esquetxos (les escenes llargues) a mesura que creaven els espectacles: Manicòmic neix de fer improvisacions inspirant-se en els seus primers referents. En aquest context i món de les etiquetes proven de definir-se com a mims clown. A Èxit, ja parlen de teatre de gest i d’acció, i van constatant que necessiten una situació que els ordeni els gags. Aquest espectacle, de fet, neix de l’observació (i de la recreació) de les escenes vistes als aeroports. Slàstic s’inspira en els esports (ja olorant la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics): tots els números acabaven amb els contrincants barallant-se per guanyar. Van trobar la solució quan van girar tots els gags en fer veure que el show era una gran campanya d’una marc d’esports. La demanda va ser tan grossa que, durant un temps, hi va haver fins a tres botigues que venien els productes impossibles de la marca Slàstic.
En quatre dècades han tingut dues companyies de teatre clown que els permetien representar els seus espectacles (allà on ells no arribaven) i van denunciar un plagi a Mèxic. També hi ha moltes companyies que s’han sentit deutores del seu art, com els d’Yllana, per exemple. Vol-Ras va néixer uns mesos després de Tricicle. En una actuació a la I Setmana Catalana de Mim (1981), a Barcelona, Joan de Sagarra recull en un article a La Vanguardia que els de Tricicle van tenir molts més aplaudiments dels que es mereixien. I sí que celebrava el treball de Vol-Ras. Tricicle va debutar semiprofessionalment al Llantiol amb Manicòmic. Més tard es van fer seves places com ara La Villarroel, i el Victòria i el Poliorama (ja com a membres de 3xtr3s, que explotava les dues sales). Als Estats Units van rebre molts elogis d’Èxit. Van provar de desembarcar amb Entretres a l’Off Broadway. Una crítica (que exposen al lavabo del despatx) els va expulsar del seu somni americà. Diuen que van equivocar-se en acceptar els canvis que els van proposar els productors per tenir més bona resposta amb l’audiència americana.
El 1979, van començar a actuar en format de tres. No va ser fins al 1981 que van decidir batejar-se com a Tricicle (perquè eren tres membres, Paco Mir substituiria Miquel Rimbau, més endavant) en un bolo a Breda. De fet, Mir ha hagut de ser substituït en dues ocasions (Toni Albà i Ramon Tetas el van substituir en les gires; cada baixa va venir provocada per la lesió en un peu; cada cop un de diferent). És la companyia que ha aguantat amb els intèrprets a l’escena de tot el repartiment de Catalunya. Les T de Teatre tot just n’han celebrat 30. Potser només és qüestió d’una dècada que es demostri que el format de quatre dones també és tan prolífic i tolerant com el dels tres homes a escena.
Una llarga vida, en sols sis escenes
L’exposició de Tricicle, que es va poder inaugurar dilluns, resumeix els quilòmetres de carretera i les innombrables hores de creació, assaig i funcions de 40 anys en sis escenes. En la primera sala, amb un Tricicle presidint el centre, apareix la cronologia d’una companyia que va néixer una mica sense voler i que va anar definint-se. També es fan tres breus qüestionaris a cada intèrpret i hi apareixen elements propis que els identifiquen. Ah, i el primer vídeo es reserva per a la gravació del número Soy un truhan en l’1, 2, 3 el 1983, de quan la televisió ja era en color però només hi havia dos canals per triar. Va ser l’eclosió definitiva. La sala 1 comptabilitza uns 17 bilions de riures en directe en algunes de les 6.196 representacions de 450 teatres visitats.
El gruix de l’exposició són els espectacles, presentats cronològicament a les sales 2, 3 i 4: Manicòmic (1982), Èxit (1984), Slàstic (1986), Terrífic (1991), Entretres (1996), Tricicle 20 (1999), Sot (2002), Garrick (2007), Bits (2012) i Hits (2016). S’hi exposa utillatge i s’hi poden veure algunes escenes, de les més celebrades (els de Tricicle reconeixen que quan van fer Tricicle 20 deixaven triar una llarga llista de gags i el públic sempre acabava triant els mateixos, els que s’han convertit en icònics). Hi ha confessions com ara que Terrífic era el que mai tornarien a representar (pel desgast que suposava enfrontar-se a una escenografia monumental) i que l’obra preferida de la companyia és Entretres, l’única obra en què enfilaven els gags a partir d’una trama d’uns joves que volien fer una sèrie de televisió.
Evidentment, es reserva una sala per fer recompte dels programes d’humor de Tricicle i es convida a gravar (tipus selfie) amb els hologrames per jugar a fer de còmic. La darrera sala resumeix el seus 10 manaments fundacionals, confessen els seus referents artístics i es deixen anar amb una entrevista distesa. Ah!, i els humoristes d’arreu els declaren paraules d’admiració i afecte.