Un nou camí per a Tino Casal

José Celestino Casal Álvarez, més conegut com a Tino Casal, va morir sobtadament als 45 anys. Tot i que se’n compleixen trenta, d’aquella tragèdia, l’univers Casal mai no s’ha apagat i la seva flama artística fins i tot va fer una nova revifada l’any passat quan es va publicar un disc inèdit –Origen– del qual el músic mai havia parlat.

Tot un regal als molts fans que encara el recorden, que se suma a les recurrents reedicions dels seus discos, els homenatges, els documentals, les exposicions del seu ampli vestuari i la reivindicació constant de la música avantguardista d’una figura qualificada com “l’artista més agosarat del pop espanyol”, a més de pare de la movida madrilenya.

Que a Salt, des de l’incombustible centre cultural Les Bernardes , ara se li dediqui una exposició retrospectiva inèdita amb la qual es vol plasmar la vessant artística i polifacètica del cantant asturià s’entén per la vocació de l’espai de cultura contemporània per reivindicar des de la perifèria una figura també sorgida del marge, en el seu cas d’un petit poble d’Astúries, que es volia menjar el món.

La mostra, titulada Sense fronteres, vol anar més enllà de la figura de Tino Casal com a cantant i per això inclou tota la vessant artística, amb l’exposició de dissenys de pintures, joies, escultures i vestuari que ell mateix va lluir en les actuacions. No hi falta el bastó i els guants que va fer cèlebres cantant el seu clàssic Eloise, que tanta fama li va donar, però Tino Casal és més que “el cantant d’Eloise”, com el recorda la majoria de gent.

“Per damunt de tot era un creador nat, un artista de cap a peus que no deixava mai d’indagar, experimentar i evolucionar trencant tota mena de fronteres”, destaca Robert Fàbregas, director de Les Bernardes. Entusiasta confés d’artistes com Madonna i Michael Jackson, Fàbregas assegura haver “redescobert” un artista amb una visió global, que va saber fer com aquests altres referents internacionals un músic que jugava amb l’ambigüitat, l’excentricitat i l’espectacle escènic. “Era una persona molt culta, que produïa pel·lícules d’Almodóvar o formacions musicals com Obús, però també era un artista capaç de pintar quadres d’una gran tècnica acadèmica que recorden l’escola d’Olot i evolucionar cap a una abstracció, i més abstractes i expressionistes, com podem veure a l’exposició. El que més volem ressaltar és la llibertat creativa que sempre el va acompanyar, la mateixa que a nosaltres com a centre cultural ens han permès les institucions i apostar per fer mostres com aquesta.”

Inaugurada divendres –es pot veure fins al 30 de juliol– va comptar amb la presència de dos nebots de l’homenatjat, Gonzalo i María Reyes Casal –fills de la germana Conchita– que, acompanyats per Javier Grela, el curador de l’exposició, i un representant de l’Ajuntament d’Oviedo, van agrair que fos Salt “l’origen d’un camí” i a Les Bernardes “per voler reivindicar aquest vessant d’artista polièdric que volem transmetre amb el llegat del nostre oncle”. La voluntat és de fer una mostra itinerant per l’Estat i aconseguir un lloc per exposar de manera permanent un material del qual aquí hi ha un tast”.

Xavier Castillón, cap de cultura d’El Punt Avui, destaca al catàleg de l’exposició que tot i el seu èxit Tino Casal continua sent un desconegut. “Ho és pel gran públic, al qual va sorprendre, desconcertar i encisar a parts iguals, i sobretot ho ha estat per la crítica i la premsa especialitzada, que mai no van poder digerir del tot el fenomen Casal, en part pel seu gran èxit a nivell popular, però també per tractar-se d’un músic inclassificable i, probablement, massa professional”. Hereu del glam dels 70 i, per tant, un virtuós, ara també sabem que era artista global.