Poetes, artistes, amics

Un llibre que traçava amb passió els seus vincles amb Catalunya. I unes perdius enllaunades d’una fonda de Calaceit. Picasso es va excitar amb aquests dos regals que li van portar Joan Perucho i Josep Palau i Fabre a finals del 1966 a la seva casa de Mougins. La publicació, editada pel primer i escrita pel segon, conjuntava per primer cop totes les seves vivències en les terres on es va desfermar el seu geni. I el plat el va transportar als gustos i a les olors del parell d’estades que va fer durant aquells seus anys de joventut al sud del país, a Horta de Sant Joan. Picasso, en el fons un sentimental, els va omplir d’obsequis, a la vora de mitja dotzena de gravats al linòleum.

Va ser un moment molt especial d’una amistat que s’havia començat a forjar vint anys enrere i que s’emmirallava amb la relació que Perucho i Palau i Fabre també van tenir en paral·lel amb Miró. Aquesta xarxa d’afectes entre els dos poetes i els dos artistes ha agafat forma d’exposició a la Fundació Palau de Caldes. D’un roig encès (fins al 19 de setembre), títol manllevat del vers de la cançó A Joan Miró de Raimon, explora el món particular que van compartir a través dels nombrosos rastres documentals i artístics que van generar les seves complicitats.

“No sé si hi ha alguna altra exposició en què tot el que hi llueix estigui dedicat”, exclama l’escriptor Julià Guillamon, el comissari del projecte com a expert que és de Perucho i Palau i Fabre. Per brodar la part picassiana ha comptat amb la col·laboració d’Eduard Vallès, exdirector de la fundació del poeta establerta a la localitat del Maresme i conservador del MNAC. La mostra es nodreix de 130 peces, entre llibres, cartes, poemes, fotografies... i també obres d’art (50 de Miró i 25 de Picasso), de procedències diverses, poc vistes i inclús inèdites, amb les quals el tàndem de curadors posen l’accent en la importància del factor humà en les aventures creatives.

I més encara en temps hostils per a la llibertat artística. En el context de la immediata postguerra, Perucho i Palau i Fabre, que van intimar quan eren estudiants, cercaven estímuls per restablir la cultura d’avantguarda que havia quedat estroncada. I la primera llum que van trobar va ser Miró. Palau i Fabre el va anar a veure per demanar-li una col·laboració per a la revista clandestina Poesia (1944-1945), i al cap de res ja la tenia. Perucho el va visitar seguidament. “Tots dos van quedar impactats després de conèixer-lo”, indica Guillamon.

El mateix any, el 1947, que Perucho dedicava un poema a Miró, Palau i Fabre, ja instal·lat a París, es presentava a Picasso i iniciava el seu procés d’investigació de la seva vida i de la seva obra que, entre d’altres llibres, culminaria en Picasso en Cataluña, publicat el 1966 en quatre llengües, i un any després en català, “amb visió internacionalitzadora” tant per part d’ell com de Perucho, que és qui li va fer l’encàrrec just acabat de ser nomenat director de la Biblioteca de Arte Hispánico de l’editorial Polígrafa. Miró no quedaria orfe de llibre d’artista ambiciós. El 1968, Perucho va signar Joan Miró y Cataluña.

Però el que va fer singular aquesta compenetració a quatre bandes supera els neguits intel·lectuals dels dos poetes, Perucho a més com a crític d’art de Destino. “No va ser una relació de tipus esnob sinó molt tel·lúrica”, sosté Vallès. En el cas de Picasso, van aconseguir “tocar-li l’ànima” evocant-li els records catalans, com els d’Horta de Sant Joan, amb el detall inclòs de les perdius cuinades a la regió dels Ports.

Perucho havia estat un pioner resseguint el paisatge i tractant les gents que van fascinar Picasso. L’home de lletres es guanyava la vida de jutge comarcal i a mitjan dels cinquanta va ser destinat a Gandesa. Amarat de Picasso, hi va arrossegar les seves amistats de Barcelona. Palau i Fabre, que va absorbir un munt de dades per als seus llibres. Però també els fotògrafs Xavier Miserachs i Leopoldo Pomés, que en van fer reportatges que ara es poden veure a la mostra de la Fundació Palau. Quan hi eren tots, Perucho enviava una postal a Picasso: “Som a Horta.” Per a una de les missives va fer servir una fotografia de l’edifici on l’artista havia tingut el seu taller l’estiu cubista del 1909, i que ell va ser el primer a localitzar.

Normal que a Picasso l’emocionés. I tot plegat, raona Vallès, també va ajudar d’alguna manera perquè temps després, el 1970, l’artista es decidís a fer la gran donació d’un miler d’obres al seu museu de Barcelona. Un parell vinculades a Horta han deixat el carrer Montcada per incorporar-se a una exposició plena de microhistòries, algunes de molt íntimes que custodien peces de les col·leccions personals dels quatre personatges. La família Perucho, per exemple, ha deixat dos guaixos de Miró, de principi dels anys quaranta, que Guillamon va identificar en unes fotografies de la primera comunió de la filla del poeta.

També llueixen els linòleums que Picasso els va regalar el 1966. Per culpa d’un d’ells, la relació entre Perucho i Palau i Fabre es va començar a refredar (van acabar del tot distanciats). És un retrat de Jacqueline, la dona de l’artista, que es va quedar Perucho perquè va ser el primer a agafar-lo de les mans de Picasso.