La fotògrafa que va arribar al cor del Xino

Una cosa és fotografiar el barri Xino i una altra, fotografiar l’ànima del barri Xino. Margaret Michaelis (1902-1985) no va ser la primera d’entrar-hi amb una càmera, però sí la primera que, a la Barcelona republicana, va empatitzar amb les seves gents. “Es va guanyar la seva confiança i li van obrir les portes de les seves cases. Mai abans ningú n’havia fet un retrat tan íntim”, sosté Dolors R. Roig, artífex d’una investigació d’aquest fons d’imatges, conegut però fins ara ple d’enigmes i de confusions que ella ha resolt. Els lluminosos resultats de la recerca i una selecció de l’emocionant reportatge es presenten en l’exposició Cinc dies pel barri Xino (fins al 31 d’octubre) a l’Arxiu Fotogràfic (AFB).

Michaelis, polonesa jueva, va arribar a Barcelona a finals del 1933 fugint del règim de terror del nazisme. Sense res, però amb el suport cabdal d’un altre exiliat, l’escriptor anarcosindicalista alemany Helmut Rüdiger, que la va acollir a l’edifici on vivia, al número 36 del carrer Rosselló. Un edifici de Josep Lluís Sert, membre del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, el GATCPAC. Michaelis no tenia feina i el GATCPAC, un projecte a la vista per al qual necessitava un fotògraf disponible, l’exposició La Nova Barcelona, que s’obriria el juliol del 1934 al subsòl de la plaça de Catalunya amb la idea de difondre les línies mestres del Pla Macià, l’ambiciosa renovació urbanística que preveia sanejar el Districte V de la ciutat, conegut popularment com el barri Xino, on les malalties, i la mort, tenien els millors aliats per fer de les seves: un entorn degradat i una altíssima densitat de població.

L’encàrrec de documentar les seves terribles condicions higièniques el va rebre Michaelis. Rüdiger devia presentar-la a Sert, especula Roig, que ha resseguit totes les passes que va fer durant els cinc dies que va invertir en la tasca, l’abril del 1934. Què va fotografiar, però, tant o més important, com. “La seva mirada és humana i respectuosa”, precisa la investigadora i comissària de la mostra de l’AFB. Ni freda i distant, ni sensacionalista i paternalista. “Michaelis va voler captar la vida real dels veïns en els seus precaris espais. Sempre buscava les persones, i sobretot els nens.” Als carrers estrets, plens de brutícia, però també dins dels seus minúsculs pisos. Va retratar els dormitoris i les cuines sense pràcticament ventilació i les galeries reconvertides en trasters de gàbies i de tota mena d’andròmines. Des dels balcons, va fer plans picats del bullici exterior. Els ravalencs alçaven el cap i posaven riallers per a la seva Leica. No eren fotografies robades, no

El tercer dels cinc dies, dos membres del GATCPAC li van fer companyia: Antoni Bonet Castellana i el mateix Sert, que també va fer algunes fotografies amb els mateixos punts de vista que ella. Sert va dur les regnes del projecte expositiu de La Nova Barcelona. Va ser qui va fer la tria d’entre les 148 imatges que va lliurar la fotògrafa en set fundes de negatius. L’arquitecte va marcar amb una creu vermella les que acabarien formant la mostra. I, també al revers, hi va anotar el títol que durien. Infants aprofitant l’única clapa de sol, per exemple.

Amb tot el material que va escollir, Sert en va dissenyar uns fotomuntatges en uns plafons amb textos curts pensats també per conscienciar la ciutadania de la necessitat de transformar el barri. Compte amb aquest: “La literatura sobre el Xino i l’afany de convertir-lo en centre d’interès turístic és un signe característic d’una civilització decadent.” Un lema rotund il·lustrat amb un collage d’imatges de Michaelis. Bé, no totes són seves, cosa que Roig també ha descobert ara. Justament una de les més icòniques de la col·lecció, si més no la preferida del GATCPAC perquè la reciclaria poc abans de la guerra per a la portada de la seva revista AC, és d’un altre autor, el grec Isaac Saporta, que va pul·lular pel Xino el 1932. Hi surt un nen rapat d’ulls tristos, just el que buscava el GATCPAC: “Tocar la fibra sensible de l’espectador.” Sert li va posar per títol Infant tipus Districte V. Michaelis, a petició seva, es va limitar a fer-ne una reproducció.

La comissària ha hagut de furgar en diversos arxius per treure l’entrellat d’aquesta operació fotogràfica. A l’AFB es conserva el reportatge original, estranyament separat del fons GATCPAC que custodia el Col·legi d’Arquitectes (Coac). I en un arxiu llunyà, el de la National Gallery d’Austràlia, que és on va anar a parar el llegat de Michaelis després de la seva mort, hi ha localitzat una sèrie d’imatges que la fotògrafa va fer aquells cinc dies d’abril del 1934 però que no va entregar a Sert i al seu grup. “És el testimoni del Xino més amable”, el que es divertia a les tavernes com la que ella va trobar al carrer Robadors, Cal Peret, també conegut com la taverna dels Tenors. Una visió alegre que no encaixava amb les pretensions dels arquitectes, que eren arrasar tot el barri.

La relació laboral de Michaelis amb aquell GATCPAC entestat a modernitzar Barcelona es va perllongar. I si no va ser la seva fotògrafa de capçalera, s’hi va assemblar molt. Les fotografies que li van fer fer als seus edificis (l’Astòria de Germán Rodríguez Arias o l’escola de Palau-solità Plegamans de Sert i Torres Clavé) també són presents en l’exposició.

El somni d’aquella ciutat que aspirava a tot va derivar, prou que se sap, en malson a partir del 1936. L’utòpic Pla Macià, amb les seves llums i ombres, no va traspassar mai els plànols i les maquetes. I a Michaelis l’esperava una altra missió. Primer es va integrar en la nòmina de 300 reporters del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. I després en la de la CNT-FAI. La seva crònica gràfica de la Guerra Civil espanyola s’interromp a principi del 1937, quan decideix marxar de Barcelona.