Octogenari actiu

Bob Dylan no deixa de sorprendre’ns amb la seva biografia artística, que, coincidint amb els vuitanta anys, hauria de celebrar també els seixanta anys del seu primer disc, que no va ser precisament un èxit. I més si el comparem amb el segon, The freewheelin’, una mena de primer àlbum d’èxits, que sumava temes com ara Blowin’ in the wind, Girl from the North Country, Masters of war, A hard rain’s a-Gonna Fall, Don’t think twice, It’s all right i I shall be free, que encara ara toca als concerts com si els hagués publicat al seu últim treball. Blowin’ in the wind deu ser el tema amb més versions del cançoner americà, amb una lletra que ja resulta tòpica perquè la coneixem des dels avantguardistes fins als nanos que van a l’esplai, dels anarquistes als catòlics.

La biografia de Dylan és plena de malentesos, que ell, a més, s’ha encarregat d’incrementar. Diu que ha nascut el 24 de maig, però al quadern que acompanyava la primera capsa bootleg series de material recuperat apareix el seu passaport obert on figura que va néixer el dia 11 del mateix mes. Podria ser una trampa, però dubto que arribés a falsificar un document per a una fotografia. Un altre exemple clamorós seria la pel·lícula que va fer amb Martin Scorsese sobre la cèlebre gira Rolling Thunder Revue del 1975. Es tracta d’un documental de ficció perquè fins i tot surten trucades unes imatges de Sharon Stone, que es presenta com a participant adolescent d’aquella fita. I tot així des del moment en què va aterrar a la ciutat de Nova York en plena tempesta de neu a començament del 1961, en l’ambient d’iniciats del Greenwich Village, ple d’esquerranosos i amb el folk situant-se com la principal tendència de resposta, el jove Zimmerman –el seu cognom autèntic– es va inventar una sèrie de peripècies i vicissituds beatniks o hipsters per impressionar els assistents, que el van acollir com el nou messies. Els decebria en pocs anys perquè iniciaria els seus cicles, que han passat pràcticament per tots els estils: folk, blues, rock, country, època reggae de conversió evangèlica amb el suport del gòspel i, més recentment, les estranyes aproximacions a Frank Sinatra, cantant que l’havia fascinant –no només a ell sinó també a un altre poeta del rock, el malaguanyat Jim Morrison.

També va ser divertit el xou que va provocar el 2016 quan li van atorgar el premi Nobel de literatura, quan no es va molestar –segurament escèptic dels seus mereixements– a respondre les trucades dels responsables de l’Acadèmia Sueca. Tot això fa que els dylanòfils xalem cada cop que al geni se li acut una entremaliadura. Una altra va ser la incursió en el gènere de la literatura de memòries. Un dels esdeveniments i una de les sorpreses que ens va oferir la nova dècada del segle va ser l’aparició del Cròniques, el primer volum de les memòries de Bob Dylan, cinc capítols reveladors que resumien bàsicament tres períodes de la seva obra: els inicis i l’arribada a Nova York, la gestació de New Morning el 1970 i la d’Oh mercy, el primer disc amb Daniel Lanois, del 1989. Suposo que Dylan portava dècades fotent-se dels pobres biògrafs que havíem especulat sobre les raons de les seves cançons, intencions ocultes i, eminentment, especulacions diverses. Datat el 2004, el llibre va aparèixer –oh, gran miracle!– en català al segell Globalrhythm gràcies a la militància dylaniana de Julián Viñuales, que va tornar Dylan al paper des de diferents iniciatives, obra completa, un cançoner pesant com tres guies telefòniques. Les Cròniques, però, es van quedar amb un únic primer volum. En paral·lel a la publicació dels seus discos d’estudi, ell mateix se n’ha fet la competència recuperant material descartat a les esmentades sèries, que són plenes de tresors, i que la seva editora, Columbia, ara dins el grup Sony, va presentant irregularment. En una entrevista dels anys seixanta, Bob Dylan comentava que li hauria agradat acabar com un vell bluesman cantant octogenari. El mag ho ha aconseguit.