De suburbi a ciutat
Avui s’estrena als cinemes el documental ‘Perifèria’, que reivindica les lluites veïnals i el Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet
A finals dels anys setanta, Santa Coloma de Gramenet era “un suburbi de manual”, explica la periodista i cineasta Odei A.-Etxearte. Hi confluïen les condicions per a la tempesta perfecta: situat entre tres polígons, a 8 quilòmetres de Barcelona, vivia un moment de gran creixement, amb un boom migratori que generava una gran demanda d’habitatge barat, l’especulació urbanística... Però un gir imprevist de guió va canviar les coses: a poc a poc, el suburbi es va convertir en una ciutat.
Xavi Esteban (Estrasburg 1983), codirector amb Odei A.-Etxearte del documental Perifèria , que avui s’estrena als cinemes, destaca el potencial cinematogràfic d’aquesta història: “El que vaig trobar interessant per fer-ne una pel·lícula és que era un exemple d’una victòria de la classe obrera. Sovint les mobilitzacions obreres van associades a derrotes, però el Pla Popular es va portar a terme. S’ha de reivindicar i ho ha de conèixer tothom. És un exemple brutal per avui dia.”
Les lluites veïnals i el lideratge de l’arquitecte Xavier Valls, que va morir assassinat en l’atemptat d’Hipercor el juny del 1987, van ser clau perquè s’imposés un model de ciutat més humà. Odei A.-Etxearte (Santa Coloma de Gramenet, 1982), en resumeix les claus: “El Pla Popular era un pla urbanístic alternatiu al pla general metropolità que van fer les associacions de veïns l’any 1978. Recollia totes les reivindicacions que s’havien fet durant aquella dècada a Santa Coloma, que era un suburbi amb els carrers sense asfaltar, sense serveis públics, escoles, ambulatoris, places... Ho recollia, ho endreçava, d’alguna manera, per transformar el suburbi en una ciutat. Els veïns van ocupar solars buits per fer escoles, ambulatoris...”
Xavi Valls, fill de l’arquitecte que el va idear, va contactar amb els directors Odei A.-Etxearte i Xavi Esteban i amb la realitzadora, l’Èrika Sánchez, i els va proposar fer un documental que avui s’estrena als cinemes. Narra un doble viatge, segons explica Xavi Esteban: “Hi ha un viatge que va de la foscor a la llum, cromàticament hi ha una evolució en aquest sentit, i després hi ha el viatge del passat al present, i fins i tot cap al futur, tot i que aquest ja és més en el cap de l’espectador. I hi ha una voluntat de viatge més emocional que discursiu. Per això ho definim també com una simfonia, i com un viatge en espiral, perquè va sembrant coses, les va recollint, les torna a plantar...”
Íntim i col·lectiu
El film té també un doble vessant, íntim (els dos fills de Xavier Valls, Xavi i Jordi, que reobren el seu arxiu i descobreixen qui era el seu pare i el seu enorme llegat) i col·lectiu (les lluites veïnals del passat i del present). Xavier Valls és “com una absència present”, comenta Odei. “Ens vam plantejar fer present algú que no hi és i vincular-lo a tot el que ha deixat, que pot servir d’inspiració per al present i el futur. I la manera de fer-ho d’una forma més emocional era a través dels seus propis fills: com es retrobaven amb les coses i històries del seu pare. Eren molt petits, quan va morir.” Durant el procés de fer el documental, iniciat el 2016, va morir María José, la mare del Xavi i el Jordi. “Havia de ser una de les protagonistes de la pel·lícula –explica la codirectora–. És una pèrdua que va afectar molt el documental i el vam acabar incorporant a la narració.”
Odei A.-Etxearte vol donar valor a la importància del pla: “Malgrat la seva rellevància i singularitat en els aspectes urbanístic i social, el Pla Popular és molt poc conegut. Hi havia per part nostra la voluntat de posar-lo en la memòria col·lectiva del país. Xavier Valls va convertir el que podien haver estat només protestes en una proposta que realment era una alternativa.”La pel·lícula recull les lluites veïnals actuals de la ciutat, sense entrar en comparacions. “Segueix havent-hi moviments, tot i que no es poden comparar, la situació és molt diferent –comenta Xavi Esteban–. En aquell moment tot estava per fer. S’havia de canviar tot, era una revolució. Ara es lluita per coses més puntuals i segurament és més minoritari, però tot i així segueixen passant moltes coses. M’agrada molt una frase de Mossèn Cinto Verdaguer: «Allà on tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen.» De vegades on penses que no està passant res, realment hi passen moltes coses.”La pel·lícula fuig del reportatge televisiu: no hi ha veu enoff, ni entrevistes, ni s’identifica cada persona que parla... “Això reforça la idea de lluita i procés col·lectiu, plural, en què tothom és important –remarca el codirector–. Vam apostar per un llenguatge més observacional i de posada en escena”.Odei A.-Etxearte creu que l’arquitectura i l’urbanisme ocupen un lloc clau a la democràcia. “Per mi l’urbanisme és absolutament vital, és el primer que et condiciona: on vius i com vius. És tan bàsic, que ho oblidem: la proximitat de l’escola, el transport públic... L’entorn condiciona fins i tot les aspiracions de la gent jove, el que vulgui ser de gran. L’educació pública, enriquir culturalment la gent és essencial per a una ciutat evolucionada, que és el que buscava el Pla Popular. Al final, la gent és qui més sap el que necessita. Si no, ho decideix el mercat.”