‘La Bohème’ vitalista
El Liceu repesca una producció d’Àlex Ollé, artista resident les properes quatre temporades al teatre de la Rambla, que insufla energia de la joventut a l’extraradi
La Bohème és una de les òperes més populars del repertori líric de tots els temps. Possiblement perquè, sense transmetre una gran tragèdia ni una tremenda èpica, retrata sense filtres l’entusiasme de la joventut, amb una música de Puccini que sap vestir els diversos rols del repartiment. La producció, estrenada el 2006 a Milà, retorna ara, amb una il·lusió renovada. Bona part de l’elenc recupera la seva vida artística després d’un any i mig de cancel·lacions de projectes musicals, com recordava ahir en la roda de premsa la soprano Anita Hartig (una de les tres Mimìs del repartiment). Aquella necessitat de viure el present fins a l’arribada de la tràgica mort de la jove (esclat de la maduresa) coincideix amb la situació pandèmica actual, opina el tenor brasiler Atalla Ayan: hi ha l’ànsia de recuperar espais de creació a tot Europa i no s’esborra l’opció d’una mort propera inesperada. La Bohème es representarà del 14 de juny fins al 2 de juliol al Gran Teatre del Liceu. És la primera òpera que es presenta en l’etapa d’Àlex Ollé com a artista resident del Liceu els propers quatre anys.
Àlex Ollé (que ahir era al Japó preparant una nova estrena operística) situa els joves bohemis a l’extraradi. Perquè considera que els artistes sempre se situen en espais de precarietat. I que és en aquests espais on hi ha una pulsió regeneradora de llenguatges, perquè estan molt més oberts a contaminar-se d’altres llenguatges. Les ganes de viure dels joves que va descriure Puccini el 1896 no diferirien pas gaire de l’energia dels joves d’ara. Tenen ànsia per triomfar sense preocupar-se de gaire més (“la joventut no vol responsabilitats, vol viure el present”, argumenta Ollé). Per això, la tràgica mort de Mimì els desespera: l’acte final els porta a la maduresa abruptament.
Després d’estrenar-la el 2006 a Torí, n’han fet altres adaptacions a Hamburg, París i Roma. Però no serà fins ara que recuperarà el gran format del 2006, explica la codirectora d’escena Susana Gómez. Aquesta posada en escena ensenya els espais íntims dels bohemis, però els eixampla traslladant-los al carrer. Per això, comentava Gómez, havia estat fàcil incloure sense problemes els solistes amb el Cor del Liceu, el Cor de Cambra del Palau de la Música i també el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers.
Bisanti, segon Puccini
El director musical Giampaolo Bisanti torna al Liceu per dirigir una partitura de Puccini. Pel director, el compositor va trobar un codi artesanal per anar reiterant temes que transformava, de manera imperceptible per a l’espectador, donant-hi més o menys intensitat o variant-ne la velocitat o, potser, canviant-hi l’orquestració instrumental. La peça, un dels títols que Stravinsky salvaria d’una hipotètica fi del món, emociona en el seu quadre final, confessa Bisanti. Hi coincideix Hartig (va debutar en el rol el 2006), que encara ara va descobrint matisos del seu personatge, que creix amb la seva experiència vital.
Atalla Ayan, el tenor que representa Rodolfo (alternant-se amb Giorgio Berrugi), considera que els personatges de La Bohème demostren que es pot ser feliç amb molt poc. Això sí, som fràgils i podem caure de cop amb una tragèdia (com en aquest llibret). Traslladant-ho a l’avui, hi ha la incertesa de quan arribaran les vacunes a tothom, i l’obra es converteix en un cant a viure el present “amb qualitat”, intensament. El director musical celebra el treball de matís que es pot fer amb el repartiment actual, perquè, per exemple, hi ha tres Mimìs amb tres registres diferents (a més de Hartig, Maria Teresa Leva i Adriana González), cosa que exigeix una adaptació a cadascuna de les cantants.
Sense Liceu a la Fresca
Una teranyina al Saló dels Miralls
Last hope és el títol de la instal·lació que ha fet l’artista japonesa Chiharu Shiota al Saló dels Miralls del Liceu. Es tracta d’una immensa teranyina que ocupa el centre i que té prop de 8 metres d’alçària. Han calgut vuit dies (des del diumenge 30 de maig fins ahir, quan es va presentar oficialment) i un equip de vuit persones per elaborar aquesta xarxa, que parteix d’una estructura en forma de piano i que s’alça enlairant partitures i amb misteriosos túnels entre les teranyines. Una exposició que pretén il·lustrar la música en silenci, com si congelés el so, explicaven ahir en la presentació de la instal·lació, que es podrà veure fins al 27 de juliol i que podran gaudir gratuïtament els espectadors que assisteixin a les funcions programades durant aquest juny i juliol (La bohème, My fair lady i Lucia di Lammermoor). La resta de públic la podrà visitar els dimecres i dissabtes de 10 h a 14 h. Les entrades s’emetran en franges d’una hora per poder fer la visita. A hores d’ara, encara no estan disponibles. Shiota ha fet algunes escenografies operístiques, però per ara no hi ha cap previsió que en faci per a cap producció del Liceu, aclarien ahir. Sí que és el primer cop que fa aquesta instal·lació específicament per a un teatre. I ha hagut de ser molt curosa, perquè es tracta d’un espai protegit on res pot afectar cap dels elements que l’integren.
L’artista japonesa, que recentment ha estrenat una instal·lació permanent a la Fundació Sorigué, explica que la seva instal·lació arrenca d’“un sentiment personal o una emoció”, però vol que “això s’expandeixi cap a alguna cosa universal”. “Quan escoltem música, ens desperta records, però ara no escolto la música, la vull visualitzar en els fils i les partitures”, hi afegeix. Aquesta peça prova de dialogar amb Winterreise (El llarg hivern), de Schubert. De fet, avui i demà i es farà una funció que hi dialogarà per a un públic reduït.