Revolució silenciosa

Juan Francisco Ferrándiz (Alacant, 1971) és llicenciat en dret. Els seus coneixements van ser necessaris per a la novel·la, El judici de l’aigua (Rosa dels Vents i Grijalbo). L’obra arriba acompanyada de l’èxit d’altres de seves, com ara Las horas oscuras (2012), La llama de la sabiduría (2015) i La tierra maldita (2018).

El judici de l’aigua té una trama d’aventures, amor i traïcions, però tot pivota a l’entorn del renaixement del dret romà a l’edat mitjana, després dels abusos comesos durant segles. “Volia teixir una història al voltant d’un fet jurídic desconegut que va canviar el món en el segle XII i que ens va portar un primer Renaixement. El repte era fer-la comprensible, interessant i emocionant per a qualsevol lector. Qui sap de dret recordarà conceptes i qui no els aprendrà sense esforç. A la fi, llegir El judici de l’aigua és viure una història èpica i que ens quedi el regust d’haver conegut una de les grans victòries de la humanitat”, explica l’autor.

Un gèlid matí del 1170, un judici cruel segella els destins de dues famílies enfrontades per l’avarícia i els usos feudals. Segons dicta la tradició, els primogènits de les dues cases, de pocs mesos d’edat, han de ser submergits en aigua gelada. El que s’enfonsi serà l’escollit de Déu. Això enfronta la Blanca, filla del noble Ramon de Corviu, que és l’escollida, i Robert de Tramuntana, el condemnat. Amb tot, entre tots dos no hi haurà rivalitat, al contrari. Anys després, el jove Robert abandona les terres per dedicar-se a l’estudi de les lleis a Barcelona. Troba un llibre antic i això el converteix en pioner d’una gran renovació.

“Catalunya i concretament Barcelona són indrets ideals per a aquesta novel·la, perquè es pot apreciar molt bé la justícia que duran certs estudiants de dret a finals del segle XII. Caldrà molt de temps per canviar la situació dels més dèbils, però el procés va començar llavors i va ser irreversible.”

Com és habitual en els autors d’aquest gènere, Ferrándiz –que va debutar en català el 2003– barreja personatges i fets reals amb altres de ficticis. “Pensava en situacions fictícies però inspirades en reals, com ara el judici de l’aigua, però, a més d’herois anònims, també hi va haver protagonistes històrics que havien d’aparèixer: els reis Alfons II d’Aragó i Alfons IX de Lleó i, també, Novella Gozzadini.” Per tant, explica l’autor, “la novel·la és ficció, però cal ser fidel als esdeveniments històrics”.

Així és com Ferrándiz mostra “una revolució silenciosa possible gràcies a un antic dret que s’estudiava a Bolonya”: “Era la solució contra l’abús sobre el poble ras. A l’edat mitjana, no totes les victòries les va decidir l’espasa.”

Per Ferrándiz, el protagonista, Robert de Tramuntana, “és la metàfora del que va passar llavors i que no es prou conegut”: “Representa un d’eixos primers estudiants que ens van dur a casa la llum d’una nova justícia i una oportunitat per al poble. La prosperitat, el comerç, l’expansió catalana... tot naix amb eixe canvi.”

El protagonista fa un camí iniciàtic, fent-se home, errant i aprenent, descobrint l’amor, el plaer, la por, la traïció, la lleialtat... Perquè El judici de l’aigua “és una novel·la en què el més important no és el transfons històric, sinó la vida i aventures dels personatges”. “L’he estructurada com una sèrie, amb capítols curts i amb diferents escenaris: Olèrdola, Barcelona, Jaca, Lleó, Ripoll, Bearne, Bolonya...”

A més d’històrica, també beu de gèneres com ara el thriller i la novel·la de viatges “i altres elements que ajuden a crear un ritme narratiu més adequat als gustos actuals”. “Enganxar el lector és el sant grial d’aquest ofici”, declara Ferrándiz, que confessa que no és gaire metòdic i que prefereix deixar-se dur “per la imaginació i els impulsos, per l’estómac”. “Els meus llibres no volen ser tractats històrics; són novel·les de personatges i la reacció a una idea que em fascina: l’efecte papallona. Crec que qualsevol cosa que van fer els nostres avantpassats ha tingut efectes que encara es veuen reflectits avui dia. Buscar els orígens és la meua font d’inspiració”, rebla l’autor.

Juan Francisco Ferrándiz (Alacant, 1971) és llicenciat en dret. Els seus coneixements van ser necessaris per a la novel·la, El judici de l’aigua (Rosa dels Vents i Grijalbo). L’obra arriba acompanyada de l’èxit d’altres de seves, com ara Las horas oscuras (2012), La llama de la sabiduría (2015) i La tierra maldita (2018).

El judici de l’aigua té una trama d’aventures, amor i traïcions, però tot pivota a l’entorn del renaixement del dret romà a l’edat mitjana, després dels abusos comesos durant segles. “Volia teixir una història al voltant d’un fet jurídic desconegut que va canviar el món en el segle XII i que ens va portar un primer Renaixement. El repte era fer-la comprensible, interessant i emocionant per a qualsevol lector. Qui sap de dret recordarà conceptes i qui no els aprendrà sense esforç. A la fi, llegir El judici de l’aigua és viure una història èpica i que ens quedi el regust d’haver conegut una de les grans victòries de la humanitat”, explica l’autor.

Un gèlid matí del 1170, un judici cruel segella els destins de dues famílies enfrontades per l’avarícia i els usos feudals. Segons dicta la tradició, els primogènits de les dues cases, de pocs mesos d’edat, han de ser submergits en aigua gelada. El que s’enfonsi serà l’escollit de Déu. Això enfronta la Blanca, filla del noble Ramon de Corviu, que és l’escollida, i Robert de Tramuntana, el condemnat. Amb tot, entre tots dos no hi haurà rivalitat, al contrari. Anys després, el jove Robert abandona les terres per dedicar-se a l’estudi de les lleis a Barcelona. Troba un llibre antic i això el converteix en pioner d’una gran renovació.

“Catalunya i concretament Barcelona són indrets ideals per a aquesta novel·la, perquè es pot apreciar molt bé la justícia que duran certs estudiants de dret a finals del segle XII. Caldrà molt de temps per canviar la situació dels més dèbils, però el procés va començar llavors i va ser irreversible.”

Com és habitual en els autors d’aquest gènere, Ferrándiz –que va debutar en català el 2003– barreja personatges i fets reals amb altres de ficticis. “Pensava en situacions fictícies però inspirades en reals, com ara el judici de l’aigua, però, a més d’herois anònims, també hi va haver protagonistes històrics que havien d’aparèixer: els reis Alfons II d’Aragó i Alfons IX de Lleó i, també, Novella Gozzadini.” Per tant, explica l’autor, “la novel·la és ficció, però cal ser fidel als esdeveniments històrics”.

Així és com Ferrándiz mostra “una revolució silenciosa possible gràcies a un antic dret que s’estudiava a Bolonya”: “Era la solució contra l’abús sobre el poble ras. A l’edat mitjana, no totes les victòries les va decidir l’espasa.”

Per Ferrándiz, el protagonista, Robert de Tramuntana, “és la metàfora del que va passar llavors i que no es prou conegut”: “Representa un d’eixos primers estudiants que ens van dur a casa la llum d’una nova justícia i una oportunitat per al poble. La prosperitat, el comerç, l’expansió catalana... tot naix amb eixe canvi.”

El protagonista fa un camí iniciàtic, fent-se home, errant i aprenent, descobrint l’amor, el plaer, la por, la traïció, la lleialtat... Perquè El judici de l’aigua “és una novel·la en què el més important no és el transfons històric, sinó la vida i aventures dels personatges”. “L’he estructurada com una sèrie, amb capítols curts i amb diferents escenaris: Olèrdola, Barcelona, Jaca, Lleó, Ripoll, Bearne, Bolonya...”

A més d’històrica, també beu de gèneres com ara el thriller i la novel·la de viatges “i altres elements que ajuden a crear un ritme narratiu més adequat als gustos actuals”. “Enganxar el lector és el sant grial d’aquest ofici”, declara Ferrándiz, que confessa que no és gaire metòdic i que prefereix deixar-se dur “per la imaginació i els impulsos, per l’estómac”. “Els meus llibres no volen ser tractats històrics; són novel·les de personatges i la reacció a una idea que em fascina: l’efecte papallona. Crec que qualsevol cosa que van fer els nostres avantpassats ha tingut efectes que encara es veuen reflectits avui dia. Buscar els orígens és la meua font d’inspiració”, rebla l’autor.