Urpes poc esmolades

Amb Malson a Elm Street (1984), Wes Craven –maldestre però astut especialista en ensurts– va forjar una de les icones del cine fantàstic dels anys 80 a partir del mite de l'Home del Sac i el conte d'El flautista de Hamelin: Freddy Krueger, l'home de les urpes esmolades. L'èxit va ser tal que es generaria una legió de seqüeles progressivament autoparòdiques, en què el deformat personatge evolucionaria de malvat psychokiller oníric a heroi aplaudit per les platees adolescents.

Té tota la lògica del món que, en plena febrada simultània de revival dels 80 i de remakes de clàssics –i no tan clàssics– del cinema de sang i fetge, s'hagi emprès una recuperació del personatge. Darrere l'operació hi ha l'aparatós Michael Bay, que ja ha produït noves versions de La matança de Texas, Amityville, Carretera a l'infern i Divendres 13.

El mateix Wes Craven ja havia estat objecte de relectura a la notable Els turons tenen ulls i la correcta L'última casa a l'esquerra. La llàstima de la present –i tediosa– Pesadilla en Elm Street (el origen) és que desaprofita les virtuts de l'original sense afegir-hi al·licients, tot i comptar amb un guió de Wesley Strick (El cap de la por), en una feina estrictament mercenària. En aquests temps de sagues torture porn com Saw o Hostel, Freddy Krueger ja es veu com un personatge vintage que no espanta gaire. Però, al damunt –per la via de voler insuflar una suposada gravetat a l'assumpte–, la pel·lícula es carrega el component d'humor negre de la sèrie original –que era l'únic ingredient que podia redimir, parcialment, algunes entregues– i també el caràcter imaginatiu de cada una de les morts.