El bé, el mal i l’art

L’Amadeu va sortir el maig de l’any passat de la presó, on ha passat gairebé tres dècades per haver robat objectes de valor, obres d’art incloses. Ara ha trobat feina de vigilant d’una exposició de Núria Güell (Vidreres, 1981) que s’inaugura avui al centre de la Fabra i Coats. L’artista ha aconseguit que li facin un contracte fins al 10 d’octubre, quan es tancarà la mostra. La responsabilitat de custodiar els treballs artístics que s’exhibeixen la compartirà amb una altra persona que va ser condemnada pel mateix delicte, a la qual han concedit el tercer grau. Els visitants podran fer-los les preguntes que vulguin, sobre les peces que hauran de vetllar o sobre les seves pròpies vides. L’Amadeu, anarquista, té unes quantes històries per explicar.

Ells són una obra més de l’exposició Tot ordre es vol pur, que s’anuncia com una retrospectiva però, en realitat, és una altra cosa. No hi ha ni una sola obra antiga, totes són de nova producció, si bé en totes hi ha petjades del que ha anat fent Güell des de principis del 2000, quan va emergir amb unes pulsions de denúncia del poder i la seva força per fer-lo complir que l’han convertit en una de les creadores més potents i punyents de l’escena catalana. Incòmoda, també.

Tampoc és gens habitual que en les retrospectives llueixi res més que el treball de l’autor al qual es dediquen amb tota solemnitat. Güell, sempre a la contra de la visió de l’artista com “una marca” i de l’art com “un objecte sagrat”, ha optat per convidar sis artistes afins a fer versions del seu historial: Levi Orta, Rosa Casado i Mike Brookes, Lía Vallejo, Habacuc i Democracia signen els magnífics remakes. El col·lectiu Democracia, per exemple, ha concebut una instal·lació que reprèn una exposició que ella va intentar fer el 2013 al Museu Abelló de Mollet amb materials que els Mossos d’Esquadra li van prometre que li cedirien. A partir d’aquests, volia furgar en les estratègies il·legals del cos policial per neutralitzar les protestes antisistema. La mostra no es va arribar ni a obrir. Una trucada li va deixar clar el motiu: hi ha temes que no incumbeixen als artistes.

Güell està bregada amb les censures, i això sí que donaria per a una retrospectiva de tall clàssic. Dèiem que Democracia ha recuperat el seu projecte fallit (a mitges, perquè va fer molt soroll), i a la seva manera, amb uns models en fang com els que la policia utilitza per comprovar els impactes de les bales en el cos humà. Esfereeix.

Processos oberts

També dèiem que l’artista ha cridat altres col·legues per revisar el seu trajecte com un recurs per superar la idea necrològica de les retrospectives i per posar l’accent en els processos de treball, “no en el resultat final”. Levi Orta s’ha sobreposat a Apátrida por voluntad propia, que Güell va desplegar el 2015-2016 per mirar de validar la renúncia a la nacionalitat espanyola; no per tenir-ne cap altra de diferent, precisa. L’Estat li ho va denegar. Al seu torn, Orta, cubà, acaba d’estripar l’acreditació d’artista per desafiar l’onada repressiva dels polítics del seu país contra la llibertat creativa (inclòs tot un ministre de Cultura atonyinant els artistes rebels). A partir d’ara, oficialment constarà com un “esportista mental” obcecat a resoldre el cub de Rubik.

Güell va fracassar en el seu desig de ser una apàtrida, però la jugada li ha sortit rodona amb una altra operació de desballestament de les lògiques d’ordre del sistema. Amb una burocràcia mínima, s’ha canviat el seu estatus del règim especial de treballadors autònoms (RETA). A partir d’ara cotitzarà no com a artista sinó com a religiosa, de l’Església catòlica perquè la llei no en preveu cap més. Les condicions són molt més laxes per a aquesta tipologia de treballadors, curiós, o no tant. Güell només ha hagut de marcar una casella que s’adiu perfectament a la seva feina d’artista, que per descomptat no abandonarà: Regreso de misiones en el extranjero.

Li ho han acceptat. Però, preveient que la cosa pot no acabar sent definitiva, a Fabra i Coats presenta una altra proposta que esgrimirà de prova si l’administració té dubtes. Són les converses que va tenir amb una desena de capellans de les comarques gironines i amb una monja youtuber de Madrid en què els plantejava els “dilemes morals” que sent; els va dir que des de que és mare. Els va demanar que valoressin des dels seus principis religiosos els projectes que ha fet amb gent de pecat (prostitutes, delinqüents...), “per putejar els polítics”, o un que va consistir a fingir una història d’amor amb un cubà amb el qual es va casar perquè obtingués els papers espanyols. Això és fer el bé o és fer el mal? “Excepte el rector del meu poble, que em va renyar fort, tots els altres mossens em van dir que el que estic fent és exactament la voluntat de Déu. Encara ho estic digerint...”, explica amb aquell to mordaç que travessa totes les seves accions. Aquesta, amb càmera oculta excepte quan va filmar sor María, que imparteix catequesi en el canal de YouTube de la Conferència Episcopal.

És precisament “la preocupant deriva moralista” de la societat d’avui el que aborda l’exposició. I d’aquesta no se n’escapen les institucions artístiques, “un dispositiu més del poder”, a les quals Güell dedica un mural amb fragments de les seves missions públiques, que tenen penjades als webs. “Les frases que fan servir s’assemblen molt a les que fan servir els homes de fe catòlica que vaig entrevistar. Uns i altres recorren als mateixos conceptes fetitxe: transformació del món, bé comú, diversitat...”, sosté l’artista, per fer una reflexió final sobre la hipocresia: la distància que hi ha entre les paraules i els fets.