Certa fascinació repel·lent

Al 1919, amb membres de les tropes d’elit anomenats els arditi (agosarats), Gabrielle d’Annunzio va ocupar Fiume desafiant els acords de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial que deixaven la ciutat fora del regne d’Itàlia. El poeta decadentista (i tantes altres coses, com ara novel·lista, militar i polític) va instaurar-hi un estat amb unes formes corporativistes i una estètica (les camises negres, la salutació a la romana) que van inspirar Mussolini, que anys després va annexionar Fiume a la Itàlia feixista fins que, el 1945, la ciutat (actualment la croata Rijeka) va ser alliberada per les tropes de Tito.

Assetjat per l’oposició del mateix govern italià, que va enviar-hi finalment l’exèrcit, D’Annunzio, el Nadal del 1920, va haver d’abandonar Fiume, on havia creat una dictadura que, a El poeta y el espía, és evocada per la pianista Luisa Baccara (fidel amant de l’ardito esteta a banda de les infidelitats d’aquest) com una època de llibertat en què anaven nus, prenien cocaïna i fins i tot les dones podien votar. Això sense contrapunt a una aventura que dona la mesura del sinistre personatge sense posar en dubte que pugui valorar-se la seva excel·lència literària. De fet, concentrant-se en els últims anys de D’Annunzio mentre vivia captiu en la seva vil·la vora el llac de Garda, el primer llargmetratge dirigit per Gianluca Jodice es fa una mica llefiscós i repel·lent en mostrar una certa fascinació davant d’un personatge presentat com un geni extravagant al qual a la vegada compadeix en la seva decadència física (i de tota mena) mentre s’aboca a la cocaïna i s’entossudeix a mantenir l’activitat sexual. Aquesta fascinació sembla sentir-la el seu mateix intèrpret, Sergio Castellito, amb una caracterització que s’acosta més a Erich von Stroheim que a D’Annunzio. I no és aliena a la mirada de l’espia: un jove feixista (interpretat per Francesco Patanè, que, en el seu cas, s’assembla a l’àcrata Fernando Fernán-Gómez disfressat amb un bigoti franquista) que, quan rep l’encàrrec de vigilar el poeta perquè Mussolini tem que influeixi el desacord de D’Annunzio respecte a l’aliança al “bàrbar del Nord” Adolf Hitler, és d’aquella mena de personatges que experimenten una crisi ideològica davant del control, la repressió i la delació que ell mateix exerceix. S’ha dit que hi ha alguna cosa que recorda El conformista, però, a més de no fer una recreació històrica de cartró, Bertolucci no va ser tan condescendent amb la misèria moral dels feixistes.