Del kumbaià a l'‘indie'

Hi ha fenòmens que difícilment es poden extrapolar a altres cultures. A Catalunya un tret identitari, ens agradi o no, és el kumbaià. No hi ha cap altre racó de món que professi una passió per la cultura de l'esplai, la xiruca, les colònies i l'excursionisme, i que s'acompanyi d'una música pròpia: un joc de veus blanques amb guitarres, bones intencions i poca cosa més. En el temps de la Nova Cançó van ser el Grup de Folk. Amb el rock català van ser els primers Gossos (amb el canvi de rumb estilístic dels últims deu anys, seria injust seguir catalogant-los amb etiquetes del passat). Ara, en l'època indie, els Manel personalitzen millor que ningú aquest esperit, no només pel seu so, sinó especialment per la manera que té de comportar-se el seu públic, digna d'un foc de camp del segle XXI.

Paral·lelament, hi ha certs grups anglosaxons a Catalunya que tenen un èxit incomparable a la resta de l'Estat. A casa nostra sempre han triomfat el duet Belle and Sebastian, que disfressats de pop fan coreografies vocals pròpies de cançons de col·legi de monges (i no ho dic amb cap to crític, sinó com a element objectiu). Un altre exemple són els que dijous van omplir tot un Poble Espanyol, Kings of Convenience, una mena de nous Simon & Garfunkel. Llàstima que els teloners no eren gens kumbaiàs, els Mishima. Crec que el grup adequat quant a mimetisme d'estil hauria estat Senyors Tranquil, un duet de debutants empordanesos que construeixen precioses composicions que penetren mica en mica gràcies a unes lletres d'ànima quotidiana i una refinada austeritat estètica, just cordes i veus. Pareu atenció, que en el nou indie-kumba tenen futur.