Relats d’amor i desamor

“Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait” podria definir bona part del cinema de Rohmer, com també ho podria fer “les coses que diem, les coses que sentim i/o que pensem”. En tot cas, sembla pertinent que aquest sigui el títol de l’últim llargmetratge d’Emmanuel Mouret, director amb una filmografia extensa gens aliena als sentiments (i els embolics) amorosos, com suggereix el títol, L’art d’aimer, d’una altra (l’única estrenada abans a l’Estat espanyol) de les seves pel·lícules. No només perquè dona compte de les ambigüitats dels mateixos personatges del film, sinó perquè suggereix l’ascendència de Rohmer, que, com ho fa Mouret, va ocupar-se de la seducció, dels enganys i (auto)enganys en els assumptes amorosos, de l’enamorament com a il·lusió o ficció, de la mudança dels afectes i dels canvis de parella, de les conveniències dissimulades, de la diferent intensitat del desig, del desacord entre la teoria i la pràctica amorosa. De fet, l’amor (com a pena i com a joia) i la seva literatura és una constant del cinema francès d’autor, de manera que, tenint identitat pròpia, la proposta de Mouret a vegades sembla perfumada de Truffaut i de Desplechin.

El film parteix del fet que una dona (Daphne, embarassada de tres mesos) acull en una casa de la Provença el cosí (Maxime) del seu company, que, de manera inesperada, ha hagut d’absentar-se. Explicant-se (o potser fabulant perquè construïm la vida en relatar-la) les seves històries d’amor i desamor, van creant una intimitat mentre que, sempre posant-se en escena les evocacions, part dels altres personatges implicats també narren les seves experiències. La narració, doncs, va fent-se i obrint-se amb relats que aporten diverses perspectives sobre uns mateixos fets. Aquest encadenament, com si s’obrissin capsetes amb les seves sorpreses, pot provocar una certa saturació, però sense perdre l’interès, la gràcia i l’encant. Amb un ús que pot semblar excessiu, però sense perdre l’elegància, d’obres mestres (sobretot romàntiques) en la construcció de la banda sonora, la brillantor narrativa està per sobre de la discreta posada en escena.