Ovació tempestuosa

Diuen que La tempesta és la darrera obra de William Shakespeare i per això se l’interpreta com el seu testament literari. Que Peter Brook, de 96 anys, proposi un Tempest project, amb què ha vingut a aquesta edició del Grec (fins avui) fa olor de comiat sobre l’escena. El director confessava que s’estima molt Barcelona i que, durant una bona època havien tingut una petita habitació a la Costa Brava, a Tamariu. Als set anys, va fer una adaptació de Hamlet per als seus pares. Divendres deia al públic que, de petit, també, va decidir estudiar francès perquè era la llengua franca, la que li permetria entendre’s amb tothom. Va trigar a saber que no era del tot cert. Per a les breus estades a Tamariu, confessa, va aprendre el castellà –divendres pescava encara algunes paraules, algunes mitges frases– però que no havia començat amb el català –“perdoneu-me”, va dir amb una elegant sornegueria, que tothom va aplaudir–. Peter Brook va comentar aquesta introducció al muntatge, poc abans de la funció amb un públic que l’havia rebut dempeus, tota una ovació emocionada, que ressonava a tempesta forta d’estiu sobre una teulada de llauna. Brook va obsequiar el públic amb allò que l’emociona més: trobar ressonàncies de les paraules i de les imatges que provoquen. Shakespeare el té atrapat i li agrada reflexionar sobre les paraules, com aquell que es queda absort durant hores davant d’un quadre, o un paisatge. Com “hi ha un món en un altre lloc a Coriolà (“there’s a world in elsewhere”) que el té capturat perquè està convençut que hi ha molt per descobrir fora del sistema solar, però sobretot, perquè hi ha una profunditat inacabable en l’ànima de cada persona.

La tempesta és una peça que costa racionalitzar. Pròsper és un ésser estrany, entossudit a absorbir saviesa i oblidant compartir-la amb els seus veïns. Els saltirons que feia l’actriu de la companyia Marilù Marini –aquesta versió de Tempest project s’ha equipat amb membres estables i joves per evitar incompatibilitats amb la Covid– recordaven els d’Anna Lizaran en la posada en escena de Lluís Pasqual. Però aquesta mena de drama familiar i comèdia que es tanca fent possible l’amor i demanant la indulgència del públic no va casar amb la intensitat de produccions anterior de Brook. És igual. Perquè el que volia el públic era sumar-se al ritual de celebrar la nova tornada del director que es presenta humil, discret, confessant que si un actor no transmet pot avorrir molt el públic (i assumint la part de responsabilitat que li correspongui sense amagar-se’n).

Peter Brook practica la saviesa de Pròsper. Però, en comptes de tancar-se en la seva torre de vori, s’atreveix a pujar en un cotxe, apropar-se a Barcelona i dirigir-se al públic, entre agraït i disposat a obrir els interrogants del teatre amb la profunditat d’una mirada clara i diàfana. Les canyes, tan habituals en les seves produccions, quedaven recolzades en la boca del prosceni i el que manava era (a part de les soques d’arbre) la paraula i l’actitud. Pròsper, per cert, l’interpreta amb absoluta sobrietat Ery Nzaramba, tota una lliçó de trencar codis racialitzats per a un director que ja integra actors de tots els continents des de fa mig segle. Brook va tancar la masterclass improvisada amb un “la resta és silenci”. I una pausa llarga que va connectar amb l’elsewhere més llunyà.