Odiosa o adorable
Leos Carax divideix l’opinió en la inauguració del Festival de Canes amb el musical ‘Anette’, creat amb la banda d’òpera rock Sparks
Tempta escriure una crònica explicant les dificultats amb les quals ens trobem els periodistes per seguir el Festival de Canes en aquests temps de la pandèmia. És una contradicció i fins una paradoxa haver de reservar les entrades dos dies per endavant per evitar que a les portes de les sales ens hi amunteguem els acreditats per assegurar-nos l’accés, però fer les mateixes cues de sempre sense cap distància de seguretat. Tanmateix, la feina dels cronistes dels festivals de cinema no és explicar els seus problemes per realitzar-la, sinó dir alguna cosa sobre els films que s’hi projecten.
És així que explicaré que el festival va inaugurar-se dimarts a la nit amb la gala d’obertura (on va brillar Jodie Foster, que hi era per rebre una Palma honorífica i que, en un francès fluid insòlit en el cas d’una estrella nord-americana, va dir paraules belles sense grandiloqüència sobre el sentit del cinema) i la projecció d’Annette, el musical que ha dirigit Leos Carax a partir d’un guió de Ron i Russell Mael, ànimes fundacionals i perseverants dels Sparks, un grup de culte que, des de primers dels anys setanta, ha fusionat el rock amb altres gèneres, exhibint un gust particular per l’artifici operístic, creant espectacles d’una singular raresa. Protagonitzada per un Adam Driver aclaparador, Annette també havia de ser rara a partir de la confluència dels Sparks (que, a més del guió, evidentment hi aporten la música) i Leos Carax, aquesta mena de cineasta poeta maleït que ha dirigit Boy meets girl, amb la qual va revelar-se a Canes el 1984, Mauvais sang, Les amants du Pont-Neuf, Pola X i Holly motors. Cinc llargmetratges en quasi 40 anys. En tot cas, va ser Carax qui va perseguir els Sparks després d’escoltar l’àlbum que és la matèria primera del film, produït per Amazon: una companyia líder del capitalisme actual al servei d’una obra amb un peu fora de camí.
Còmic cínic enamorat
Adam Driver és un humorista (de l’estirp cínica i amarga de Lenny Bruce) que s’enamora d’una soprano famosa encarnada per Marion Cotillard, doblada en els fragments operístics que anuncien que, com els seus personatges, està condemnada a un destí tràgic. El relat minimitza el personatge femení fins a convertir-lo en el catalitzador d’una baixada als inferns del masculí, que sent l’amor com una malaltia que li coarta la llibertat i la creativitat. El títol correspon al nom de la filla de la parella, fruit i, de fet, víctima d’un amor (falsament) romàntic que no és per res que sigui representada com un titella fins al seu alliberament final un cop encarnada en humana. Condemnada a ser adorada o odiada, tot i que pot convidar a la vegada a una cosa i a l’altra, per moments fascina i altres xerrica per excessos i capricis de qui sembla creure’s un geni.
Annette va obrir oficialment el festival, però abans hi va haver una projecció de The story of film: A new generation, amb el qual el crític Mark Cousins, centrant-se ara en el segle XXI, continua amb el seu particular assaig visual sobre la història del cinema: no és discutible el fet que sigui subjectiu, sinó l’arbitrarietat i la complaença en el propi gust.
Carrère, a la Quinzena
Molt més interessant ha estat l’obertura de la Quinzena de Realitzadors amb la projecció d’Ouistreham, un film dirigit per l’escriptor (i també cineasta) Emmanuel Carrère a partir d’un llibre que, amagant la seva identitat per formar part d’un grup de dones de la neteja dels ferris de Normandia, la periodista Flourence Aubenas va escriure fa deu anys per mostrar una realitat poc visible relacionada amb una precarietat laboral augmentada amb la crisi econòmica d’aleshores. Una immensa Juliette Binoche és l’alter ego d’Aubenas en una ficció originada en un llibre que, adaptat literalment, potser hauria de ser un documental.
Binoche, l’ànima
És així que, a través seu, Carrère reflexiona sobre els seus propis mètodes com a escriptor sense perdre de vista la realitat social. Binoche actua junt amb actrius no professionals (algunes interpretant-se elles mateixes) i, essent l’ànima del projecte, fent tot el possible per vèncer la resistència d’Aubenas a l’adaptació del seu llibre, no ha pogut ser a Canes perquè roda un film als Estats Units. Hi hauria coincidit temporalment amb Carax, el seu antic amant del Pont-Neuf amb mauvais sang.
