Il·lusió i frustració
‘Libertad’ es va presentar ahir amb èxit a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes en absència de la seva directora, Clara Roquet, a causa de la Covid
El fet que una primera (i encara que no ho sigui) pel·lícula sigui seleccionada a Canes és motiu de satisfacció i fins de celebració. Així ho viu Clara Roquet (Vic, 1988), però amb la frustració de no haver pogut presentar Libertad, el seu primer llargmetratge com a directora, en les projeccions programades dins de la Setmana de la Crítica. La causa és la Covid-19: “Sí que he tingut mala sort, però l’important és la salut. Fins ara havia esquivat el contagi d’aquesta pandèmia terrible, que m’ha atrapat en la cinquena onada, que desitgem que sigui l’última. És clar que em sap greu no ser a Canes, però l’altra cosa important és que la pel·lícula hi sigui.” Roquet, doncs, ha hagut de quedar-se a Barcelona, però dissabte acaba la quarantena i confia que pugui desplaçar-se a Canes. Així m’ho va expressar en una conversa telefònica que ahir vam mantenir poques hores després de la càlida acollida de la primera projecció de Libertad, film que torna a fer present que la família sempre dona joc a explorar en les relacions humanes i la identitat.
“Diria que totes les pel·lícules acaben parlant sobre la família. Totes les famílies tenen problemes. Però en el cas de personatges que no tenen família, hi ha el problema de la mancança i el desig de trobar-ne una.” A Libertad, diverses generacions d’una família de la burgesia barcelonina estiuegen en un lloc no identificat de la costa catalana. També hi ha dos membres d’una altra família que es reuneixen després de deu anys de separació: una dona colombiana, Rosana (Carol Hurtado), té cura de la matriarca burgesa (encarnada per Vicky Peña), que té Alzheimer, i la seva filla (Libertad), que, criada per la seva àvia i sentint la mare com una estranya, vol retornar al seu país. L’àvia és un personatge dels considerats secundaris, però té una gran rellevància. El fet que hagi perdut la memòria dona joc per abordar la qüestió de la identitat: la seva construcció i, en aquest cas, la dissolució. Això fa que, podent suposar que ha sigut una classista, mantingui una relació més afectiva amb la cuidadora que amb la filla.
Adolescents al centre
Tot i que, entre els tres fills (dos homes i una dona) de la matriarca, el personatge assumit amb el seu fort temperament per Nora Navas té molt de pes vivint un moment de crisi, tant per l’estat de la mare com pel que fa a la separació amagada del seu marit, el protagonisme recau en dues adolescents que estableixen una relació d’amistat a banda de la seva diferència de classe: Nora (la filla de Navas, interpretada per Maria Morera, extraordinària) i Libertad (la colombiana Nicolle García, igualment extraordinària). “La qüestió és si, a través de l’empatia i en un moment de la vida en què comparteixen el desig de descobrir i experimentar lliurement, és possible o no trencar les barreres de classe”, planteja Clara Roquet. De fet, hi ha moments en què hi ha un afecte sincer i també una confusió d’identitats, però la niña bien, com la defineix la filla de la cuidadora, no deixa d’actuar des del seu privilegi de classe.
No condemnatòria
En tot cas, Clara Roquet afirma que no ha volgut fer una pel·lícula moralista o condemnatòria des d’un punt de vista ideològic: “He procurat que tots els personatges tinguin la seva complexitat, amb els seus problemes i mancances. No dic que no prevalguin els seus privilegis de classe.” De fet, no és per res que, quan Nora diu que Rosana és com de la família, Libertad repliqui: “La meva mare és l’única que neteja el cul de la teva àvia.” Clara Roquet assenyala: “No he volgut remarcar res, però sí fer present una realitat social relativa a unes persones (sobretot dones) que, originàries de països més pobres, tenen cura de les persones grans de la part del món en què vivim.”
Roquet no ha volgut remarcar res perquè, precisament, una de les virtuts del film és la seva tonalitat gens estrident: “De fet, he volgut fer una pel·lícula naturalista, marcada pels petits detalls, sense res subratllat. M’alegra que això es percebi”, reconeix Roquet, que ha sentit el desig de posar en escena aquesta història, però que vol seguir posant-se al servei de la mirada d’altres com a guionista.
Res hi xerrica, però una cosa es fa estranya
Allò que es fa evident a Libertad és l’habilitat de Clara Roquet com a guionista, expressada clarament amb 10.000 km, dirigida per Carlos Marques-Marcet, i en la seva col·laboració amb altres cineastes. Ella afirma que no vol deixar de ser guionista, posant-se al servei de la mirada d’altres, però s’ha de celebrar que, després d’assajar-ho amb curts, mostri la seva pròpia mirada com a directora. Res xerrica en la narració i la posada en escena. L’únic que estranya és que, essent un film ambientat en un lloc innominat de la costa catalana, no se senti ni una paraula en català. “Criteris de producció a partir del fet que els diàlegs de les protagonistes són en castellà”, explica Roquet, que també espera dirigir més films i en català.
