Sense cap arruga

Vint-i-dos anys ha trigat la Francisquita a tornar al Gran Teatre del Liceu i ho ha fet estilitzada i sense estereotips costumistes, decidida a convèncer en la producció del Teatre de la Zarzuela amb decorats de Jon Berrondo i una direcció actoral de Luis Olmos que la fa festiva, que no pas castissa.

L'esquemàtica escenografia es basa en els colors i la luminotècnia aplicats a un encaix de portes grises que es despleguen configurant laberints neutres per on bull el vell Madrid. El moviment general és fluid i coreogràfic i cal admirar la implicació del cor en aquest sentit.

Resulta artificiosa la partició en dos actes després de la romança del tenor, que era el barceloní Àlex Vicens, pletòric de salut vocal i tant més admirable com més líric canta. Encara sonava la música en acabar Por el humo que ja s'exigia el bis, un fet que demostra que una part del públic no sabia que al Liceu aquesta gràcia no es reclama, sinó que es concedeix. Va ser el factor millor de la funció, juntament amb el cor i l'àgil orquestra dirigida per Miquel Ortega.

La protagonista del segon repartiment era l'eficaç Maria José Moreno, contrapesada per la Beltrana de Marina Pardo, que només resulta acceptable com a actriu. A destacar, igualment, l'excel·lent Matías que resulta Enrique Baquerizo.

Entre tots van aconseguir interessar i fer riure sense més astracanada que l'obligat transvestiment en maja de Cardona, personatge ben defensat per Emilio Sánchez.

En conjunt, un lífting realment vivificador, en èxit global, un avís als programadors, un ensenyament per als espectadors estrangers. També per als recalcitrants.