Anna Frank, present a tot arreu i enlloc
L’israelià Ari Folman va impactar l’any 2008 a Canes amb un film d’animació documental, Vals amb Bashir, en el qual es pregunta per què no recorda res de la matança de Sabra i Shatila (1982) quan, tenint 19 anys, era al lloc fent el servei militar al Líban: una manera personal d’abordar l’amnèsia col·lectiva sobre les culpes del seu país. Enguany ha dut al festival, fora de concurs, On és Anna Frank?, amb la qual adapta una novel·la gràfica pròpia evidentment inspirada en el cèlebre diari que la nena jueva va escriure mentre estava amagada, amb la seva família i una altra, a la part de darrere d’una fàbrica d’Amsterdam, fins que, denunciats, els Frank van ser duts als camps d’extermini en el mateix tren que uns avis de Folman.
Amb belles imatges dibuixades per Tristan Oliver i excel·lentment animades per Yoni Goodman, Folman aporta una pel·lícula humanista que estableix una relació entre el passat i el present. La seva protagonista és Kitty, l’amiga imaginària a la qual Anna Frank s’adreça en el seu diari. Kitty surt de les pàgines del diari, que el pare de la nena, únic supervivent dels Frank, va guardar i es conserva a la casa museu ubicada al lloc on va ser escrit. La imaginària Kitty s’encarna en el present, en el qual busca Anna Frank, que és a tot arreu (en la memòria institucional que posa el seu nom a carrers, teatres i museus) i enlloc en una Europa sense alçada moral davant dels que cerquen refugiar-s’hi.
També va presentar-se fora de competició Stillwater, una prou sòlida intriga dirigida per Tom McCarthy (el director de Spotlight) amb un gran Matt Damon interpretant un nord-americà que es desplaça a Marsella per donar suport a la seva filla, acusada d’un crim, amb la convicció que és innocent. Pel que fa als films a concurs, Catherine Corsini no troba la forma d’acordar una fractura personal (la crisi de parella dels personatges interpretats per Marina Foïs i Valeria Bruni Tedeschi) amb una de social relacionada amb les protestes dels gilets jaunes. Ambientada a les urgències d’un hospital, La fractura vol abordar-ho amb un registre més aviat còmic i, a banda de les genialitats de la pallassa de Bruni Tedeschi, cau en recursos fàcils i una certa frivolitat.