Ser naïf per millorar

Serge Aimé Coulibaly ha treballat amb coreògrafs com Alain Platel i Sidi Larbi Cherkaoui. Fins ara, mai s’havia presentat cap coreografia seva a Catalunya. Ara, el director del Grec, Cesc Casadesús, li ofereix debutar per la porta gran: a l’amfiteatre de Montjuïc. És un repte que ell (que treballa i coreografia arreu del món) ha acceptat encantat. Quan va veure físicament l’espai, fa uns dies, va pensar que era el lloc ideal per a Wakatt, una peça que respira optimisme, tot i que emergeixen les ombres del terrorisme. Són deu ballarins, acompanyats per un trio de músics en directe que narren la fi d’una civilització i l’inici d’una nova era. Aimé Coulibaly, natural de Burkina Faso, admet que necessita presentar-se naïf perquè aspira a canviar el món amb el seu ball i les seves accions. Adverteix, però, que la seva cosmovisió africana és en cercle, de recomençar sempre, de nou, a diferència de la visió occidental de superar-se un cop i un altre, sense mirar gaire enrere. L’actuació serà demà, dijous, i divendres; excepcionalment, encara queden un grapat d’entrades per tots dos dies.

Faso Danse Théâtre presenta una peça creada durant la pandèmia. Són deu ballarins d’una extraordinària energia que dialoguen amb la música de Malik Mezzadri (Magik Malik) i els altres dos músics que l’acompanyen. Wakatt flueix com un concert de jazz perquè el pes de la música i de la dansa es va alternant.

El coreògraf admet que, com Alain Platel, crea amb un fort compromís polític. Potser per això Wakatt arrenca enfrontant-se al terrorisme, molt present al seu país: “Aquests grups entren als pobles i els fan favors, i tot seguit demanen que els tornin aquesta ajuda. Al cap de poc temps, comproves com un noi jove ha tornat amb una arma i ha assassinat el seu conciutadà.” Per això Aimé adverteix que “no se sap qui pot acabar sent terrorista” i cal contrarestar-ho amb altres serveis, en una zona en què la presència i l’ajuda estatal és molt feble. Wakatt neix també com a reacció a la desconfiança de partits feixistes en relació amb les persones nouvingudes. No se les vol acollir i es dificulta tant com es pot. Paral·lelament els individus amb el domini del món digital, en comptes de potenciar la comunicació i la trobada, s’han trobat més solitaris, i es pensa “més en les coses que en les persones: la Covid no enganya. Ha fet evident que el que importa són les vides”, celebra.

Aimé confia que la humanitat ha de fer créixer els ponts entre les comunitats i aprendre’n les unes de les altres: empatitzar amb el veí ajuda a ser millor persona. El coreògraf es va adonar que no era suficient deixar la seva projecció artística, i per això ha anat desenvolupant un centre coreogràfic a Burkina Faso que dona oportunitats als joves de tot l’Àfrica. Aspira a fer que tinguin oportunitats professionals tota una generació de joves coreògrafs africans que no tenen complexos.

El temps i el rellotge

Al coreògraf el diverteix repetir la màxima “els europeus tenen el rellotge, però l’Àfrica disposa del temps”. I és que el seu continent, defensa, està preparat per al futur perquè no ha renunciat mai a la seva tradició i l’ha sabut connectar amb les aportacions occidentals i els avenços tecnològics. A Wakatt (que significa “el temps present”), unes màscares sorgeixen per “guarir la societat”. També hi apareix una verge que convoca la mort, que torna a donar a la coreografia un cert aire espiritual. Serge Aimé Coulibaly admet que la humanitat viu en la violència, però continua sent “tremendament optimista”: “Després de la II Guerra Mundial es va crear l’ONU”, per exemple. Ell convoca el públic des de la candidesa artística, convençut que és una oportunitat per canviar el món, per aprendre els uns dels altres, els uns amb els altres.