Crítica
teatre
Cap capa
Angélica Liddell té una contradicció contínua que persuadeix. D’una banda, persegueix les imatges més destil·lades, de major contundència, com postals inoblidables. D’una altra, li pot la paraula (i tothom li aplaudeix i li riu o s’hi enerva) amb aquesta mirada tan egocentríssima però d’una claredat i fredor que fa feredat. El seu teatre del dolor (fent-se talls gratuïtament) o criticant postures aparentment progres (com ara el feminisme i els sindicats d’actors) la situaria en files reaccionàries, però és que ella només busca posar-se a l’abisme i provar de llançar-s’hi. El seu teatre és radical i no deixa ningú indiferent. Torna a repetir-se aquesta remor en aquest Liebestod, un homenatge al torero Juan Belmonte. Ella s’encara al brau (i al públic) sense capa, quasi implorant que li passi per sobre per poder tenir la mort èpica que l’exaltaria als altars, amb Artaud, Rimbaud i Passolini. Mentre el toro no ataca, ella prova de provocar-lo fotent-se amb la democràcia, la societat francesa, que la venera, i els premis que ha anar rebent (i els que ha refusat, com ara el Nacional del 2019, ofert pel CoNCA).
Liddell compta amb una desena de figurants que, amb prou feines, creuen paraula. Ella sola amb una fulla d’afaitar podria explicar tot el que pensa del món hipòcrita d’avui. No hi ha titella que no sigui escapçat. La seva adjectivació és barroca i insaciable. S’expressa des d’una amargor i posant-se ella mateixa a la diana. És una nova generació de Leo Bassi, que ja ha perdut la necessitat d’empatitzar. Evoca imatges i paraules com una metralleta. I que cadascú s’empassi com vulgui la tragèdia. Deia aquell anunci que “Soberano es cosa de hombres”. Doncs ara podríem dir que, si parlem de sobirania (artística), és cosa de Liddell.