El fetitxisme operístic que exalta àries i divos

Tosca va tornar diumenge a Peralada, onze anys després que s’hi representés, amb un muntatge dirigit per John Dew en què el pèrfid baró Scarpia, cap de la policia de la tirànica República de Roma en un moment en què és assetjada per les tropes de Napoleó i les idees liberals, es reconverteix en un bisbe igualment cruel i lasciu. En arribar a Peralada , vaig recordar que, després d’aquella funció, Miquel Pairolí em va dir que no entenia el perquè d’aquell canvi. No només vaig pensar en l’enyorat escriptor, tan melòman, sinó en el fet que no hi hauria ocasió de discutir sobre la proposta escènica perquè la Tosca hi tornava en versió concert (que, en relació amb una òpera, em crea una sensació de mancança diria que força compartida) amb pràcticament el mateix equip que durant aquest mes de juliol l’ha representada al Teatro Real de Madrid (incloses les seves màximes estrelles: Jonas Kaufmann, Carlos Álvarez i Sondra Radvanovsky en el paper de la diva que en dues ocasions va ser assumit per la ultradiva Anna Netrebko), amb un muntatge dirigit per Paco Azorín.

Tanmateix, sempre hi ha motius per discutir. Com és sabut, la Tosca de Puccini té dues àries particularment famoses: l’una és Vissi d’arte, en què Floria Tosca, una dona tan lliure (i gelosa) en la passió amorosa com declaradament pietosa, fa una pregària a Déu (“en el moment de dolor, per què em recompenses així?”) que, de fet, és un intent de compadir inútilment Scarpia, el qual, mentre se senten els crits sota tortura de l’amant (el pintor Mario Cavaradosi) de la cantant, li promet que alliberarà el presoner a canvi que cedeixi davant la seva cobejança sexual; l’altra, és clar, és E lucevan le stelle, amb la qual Mario exclama el seu amor a la vida, més que mai, just abans del moment de ser afusellat, cosa que succeirà, malgrat que Tosca li comuniqui que, abans de matar Scarpia per evitar que la posseeixi, ha aconseguit que el baró ordeni una execució falsa. Una òpera, però, no és només una successió d’àries famoses (per molt que el gènere s’hagi comercialitzat a través dels concerts dels cantants que les interpreten) i és així que, pel que fa a aquesta de Puccini, allò que a aquesta cronista li sembla especialment memorable és el segon acte, en què, a banda de la bellesa del Vissi d’arte, s’hi desplega musicalment una violència que expressa tota la crueltat d’un poder tirànic: una manera de contradir la suposició que Puccini és un compositor bàsicament sentimental.

L’orquestra del Teatro Real, dirigida pel titular Nicola Luisotti, va fer present aquesta violència del segon acte amb la intensitat que requereix i, encara que es podria considerar que en certs moments va caure en un excés sonor una mica efectista, va donar compte de la tensió i riquesa d’una partitura arrabassadora. Tanmateix, com si s’esperés que finalment arribessin, allò que sobretot es va celebrar són les dues àries esmentades, aplaudides a cor què vols potser amb el coneixement que, al Teatro Real, tant Radvanovsky com Kaufmann van fer-ne respectivament un bis en diverses funcions. En el cas de la soprano (tenia raó Rufus Wainwright quan va lamentar, la nit abans a Peralada, que no s’hi podia quedar per escoltar la seva amiga cantant aquesta obra del seu estimat Puccini), es pot entendre: a mesura que va interpretant el personatge, la seva Tosca cada cop es fa més immensa, amb la soprano traient el màxim partit de les capacitats vocals i dramàtiques. Resulta, però, més incomprensible pel que fa a Jonas Kaufmann, tenor idolatrat a banda que sembla que s’anés apagant. És així que va interpretar E lucevan le stelle com si la murmurés, d’una manera fosca, sense la vitalitat que manifesta Cavaradosi davant la mort pròxima. El fetitxisme operístic (per les àries, pels divos) potser explica la insistència en el bis. No oblidem Carlos Álvarez. Mai no falla, tot i que el sòlid baríton a vegades va semblar una mica sobrepassat per la massa orquestral i menys malvat (tot i que en sap molt, d’interpretar-ne) del que és Scarpia.