Cultura

Crítica

cinema

Baixos de to

Des de La promesa (1996), els germans Dardenne ens han regalat un seguit d'obres, de gran importància per al cinema contemporani, en què l'alè naturalista es transformava sempre a poc a poc en faules morals, de vegades gairebé processos de redempció, on personatges sempre marginals i turmentats trobaven una certa llum a les seves vides. Potser el cim d'aquest cicle va ser El nen (2005), d'una densitat torbadora, de gran capacitat emotiva, a mig camí entre Rossellini i Bresson. Ara, amb El silencio de Lorna, volen continuar per aquest camí amb un estil menys agressiu, on les deixalles de la nova Europa segueixin com a protagonistes d'aquest mosaic sobre les misèries del nostre temps, però –ai!— la fórmula sembla haver-se esgotat una miqueta: malgrat ser una bona pel·lícula, i disposar de moments realment enlluernadors, a El silencio de Lorna li manca la mala bava i la intensitat de la posada en escena dels treballs anteriors.

La historia ho té tot: una noia albanesa acaba enamorada de l'home amb qui s'ha casat per aconseguir diners i la nacionalitat belga. Es tracta, doncs, d'un altre itinerari cap al coneixement d'un mateix enmig les trampes de la societat de la crisi. Però els recursos emprats són una mica impostats: mafiosos estereotipats, màfies russes molt poc versemblants… Sembla com si l'anècdota els hagués atrapat i els impedís desenvolupar allò que millor saben fer: l'observació de la vida i la reconversió poètica de les imatges. L'equilibri sempre és mesurat, i la part final és digna del millor del seu cinema, però trobo a faltar aquella tensió, aquell foc devorador que tot ho arrasava.

El silencio de Lorna
Dirs.: Jean-Pierre y Luc Dardenne. Int.: Arta Dobroshi, Jérémie Renier.
Bèlgica, 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.