Massa és menys

Projecte Ingenu s’atreveix a assaltar un escenari de mitjà format com és el Poliorama. Aquesta és la millor notícia. Ho fa, però, amb una dramatúrgia vacil·lant de Federico García Lorca, a diferència del seu Yerma, del 2017. Arrisca, de nou, amb un format que ja s’¡ntuïa a Infaust (2018) i La dona pantera (2019). El repte d’aquesta companyia, formada amb la voluntat d’experimentar amb les fronteres del llenguatge, perd intensitat aquest cop però, en quedar massa subjugat per la càmera en directe. Sí que aconsegueix alguns plans remarcables en aquesta mena d’àlbum de fotos de casament (com la mirada fortuïta entre la núvia i l’antic amant), però li arrenca la calidesa, el bategar tràgic dels personatges de Federico García Lorca. Projecte Ingenu, que havia anat essencialitzant el format, fins a eliminar-hi la paraula (com, el 2018, amb Vaig ser Pròsper, en què transformaven l’adaptació de La Tempesta en una mena de coreografia), s’ha embarbussat amb els focus i els sets. Els que treien or de la màxima “Menys és més” han anat a parar a l’extrem oposat: “Més és massa”.

Tampoc s’entén gaire a què ve incrustar la biografia dolorosa de García Lorca. Procuren anar avançant la història en paral·lel, des de celebració de la vida a la tragèdia final. Bé que aquest mes d’agost es commemoren els 85 anys de la mort i desaparició del poeta. Però això ja seria motiu per a una peça pròpia (com ja va fer Pep Tosar a Federico García Lorca, també jugant amb el flamenc de recurs) o el mateix Pepe Rubianes a Lorca eran todos. O amb els Sonets d’Amor oscuro, en què s’establia un amor frustrat profund. Al final, l’obra catalitza el desig de poder enterrar el cos desaparegut en un preciós quadre final.

Lorca reclamava la llibertat dels gitanos i proclamava el teatre i la poesia per donar valors als camperols, menys privilegiats, que vivien sota el caciquisme des de feia generacions. La contradicció de sentiments (basada en uns fets reals) a Bodas de sangre no pot ser pesada, moralista, sinó carregada de desig insatisfet. I per això la mirada entre l’amant i la núvia acapara la força d’aquest àlbum de traïcions. La música electrònica, en canvi, sí que amara i bressola el drama que va tenyint la festa en funerals de joves apassionats. La fúria de Lorca no necessita massa actualitzacions. Ho demostrava Broggi amb el cavall en la seva versió a la Biblioteca de Catalunya el 2017.