Tramuntanada de rock

Hi ha coses que han de quedar clares, i si no ja tenim Gerard Quintana per aclarir-ho: els vells rockers no moren mai. O més ben dit, el rock potser no viu la seva època de més esplendor però la flama no s’apaga. Dimecres a la nit els espectadors que van omplir Cap Roig s’anaven asseient al ritme de les notes de Stairway to heaven, de Led Zeppelin, abans que el cantant i líder de Sopa de Cabra entonés el seu clàssic “Bona nit, malparits!” I va ser a la tercera cançó, després d’obrir amb Tot queda igual i Bloquejats, que va dirigir-se al públic per recordar que tothom té un passat i que compartim moltes coses, com ara les nostres arrels rockeres malgrat haver de sentir constantment apocalíptics cants del cigne: “Ja quan vam començar a finals dels vuitanta ens deien que el rock moria. Però als noranta van venir els Nirvana, Guns N’ Roses i tants altres per desmentir-ho. Estem segurs que el rock tornarà!”, va assegurar per enllaçar amb les primeres notes de “Ja n’estic fins als collons. De dormir amb els pantalons [...] No m’agrada que me’ls toquin!” de la divertida Blujins-Roc.

I així sense parar al llarg de dues hores en què el grup gironí va delectar un públic entregat que no se’n va estar d’aixecar-se i corejar les vint-i-dues cançons amb què van fer repàs d’una llarga trajectòria de trenta anys, des que van publicar l’icònic Ben endins. Diríem que com als vells temps, però als espectadors d’una mitjana d’edat diguem-ne alta, que som els que vam assistir a aquest concert, no ens agrada gaire aquesta paraula, vells. Molts, que aquell disc l’havíem escoltat per primera vegada en directe a les barraques de les Fires de Sant Narcís –o en altres festes majors de poble– enfangats i amb una birra a les mans, ens resulta xocant escoltar i corejar aquelles cançons emblemàtiques en un festival de la categoria de Cap Roig, on no és el primer cop que toquen. Gerard Quintana també ho va expressar, “Qui s’ho podia imaginar” per a una banda que va sorgir del “carrer dels torrats” del cor del Barri Vell gironí.

A més d’aquesta, no hi van faltar temes com l’antimonàrquica i aplaudida Mai trobaràs (“el teu príncep blau”) –tot fent una correlació amb el color dels partits d’ultradreta–, la cançó d’amor No tinguis pressa, Si et quedes amb mi, El boig de la ciutat, l’explícita escrita pels enyorats germans Cardona El sexo i, és clar, Podré tornar enrere i L’Empordà. I com la tramuntana que canten a la cançó més lligada a les seves arrels, Sopa de Cabra va sacsejar Calella de Palafrugell.

I Gerard Quintana no seria ell si no aprofités el moment per reflexionar sobre “reptes globals i d’espècie” i criticar els conflictes que ens afecten, com ara mateix els esdeveniments que es viuen a l’Afganistan, el negoci de la venda d’armes en què Espanya és dels líders, o elogiar la tasca que fa Open Arms. Els bisos, però, deixaven lloc per a l’optimisme i van enfilar balades com Farem que surti el sol, Cercles, Far del sud, Si et va bé i Camins per demostrar que als Thió, Cuco, Bosch, Soler i Quintana, com els bons vins, els anys els fan millors. No pas vells.