Joaquim Ruyra fa ressonar els “tristes adéus”

Els que hem aconseguit filtrar-nos a través del seu llenguatge de sensacions i de sentiments mai oblidarem el gran Joaquim Ryura (Girona, 1858 – Barcelona, 1939). En aquests moments de literatura neorural i de compromís amb la natura, el seu estil és, de nou, una guia perfecta per endinsar-nos per una obra complexa i plena de matisos, una obra que va representar la fusió o conjunció de diferents corrents literaris que desembocarien en el noucentisme. Per aquest motiu estem d’enhorabona per la magnífica edició de butxaca de La parada, que ens arriba per Adesiara i amb un estudi excel·lent de l’especialista Lluïsa Julià.

L’encerten els editors quan anuncien que cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dona nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues.

La pulsió catòlica resulta de psicoanalista i resumeix alhora tot un univers en què la natura és, així mateix, una força tel·lúrica però tractada amb més equilibri que la majoria dels narradors modernistes que Ruyra va acabar superant, per intensitat i contenció, per naturalitat i geni. Quan publica La parada, el 1919, viu un dels grans moments de la seva trajectòria. Està molt bé que l’editorial el recuperi en una edició moderna i fàcil de llegir per als que encara la rescatem de les obres completes que va publicar Selecta el 1949 i el 1964. De fet, La parada es va publicar per primera vegada l’any 1919, a l’Editorial Catalana. Després se’n va fer una segona edició, el 1931, i una tercera, el 1936, totes dues a la Llibreria Catalònia. Finalment, del 1947 data la primera publicació del text a la Biblioteca Selecta, amb diverses reedicions al llarg del XX. Tal com apunten els editors, La parada es presenta en una diversitat de gèneres narratius, uns personatges travessats per una ingenuïtat que els fa vulnerables i els immergeix en el somni i la suggestió, en aquells paisatges interiors en què totes les seguretats perden vigor. Va completar la seva obra narrativa amb Entre flames (1928). També va escriure poesia, teatre i assaig, va traduir i va col·laborar activament en la fixació de la llengua literària. I quina llengua! L’estil de Ruyra és un manual per aprendre català i assumir amb naturalitat molts dels termes i expressions. En la nota introductòria, els responsables apunten: “L’edició que ofereix una puntuació més propera als usos actuals és la de la Selecta, puntuació que respectem en la majoria dels casos. Ara bé, pel que fa al text, restituïm sense dubtar-ho el de la primera edició, que és el que recull termes no tan freqüents, formes col·loquials i dialectals, principalment en el parlar d’en Xaneta (acurumullat, aucell, ensajar, gènit, gonyar, istiu, sebre, soleiada, trebai, veia [per vella], vui [per vull], etcètera), i també lliçons correctes que tal vegada unes mans externes van modificar posteriorment –sobretot a partir de la tercera edició, en la qual es basen les edicions de la Selecta– arran d’una mala interpretació d’alguns termes o passatges, per no parlar d’un bon nombre d’esmenes amb voluntat «normativitzadora», certes supressions per descuit a l’hora de transcriure el text i unes quantes ultracorreccions.”

Lluïsa Julià contextualitza Ruyra en l’eix central de la literatura catalana quan afirma que un segle després de la seva publicació La parada continua sent un dels llibres centrals de la tradició narrativa en llengua catalana. L’obra de Ruyra ha exercit una enorme influència en autors i gèneres narratius tan diversos com la prosa especulativa de Gaziel i Josep Pla, el relat realista de Salvador Espriu o l’univers imaginatiu de Rodoreda i Calders.

Des dels anys vuitanta, Lluïsa Julià ha reivindicat la figura de l’escriptor gironí i ha realitzat un grapat d’estudis, biografies i edicions, com aquesta que ens arriba a les mans, de lectura obligatòria i ben actual. Efectivament, en la introducció, la filòloga ens diu: “La parada conté alguns dels relats més coneguts i reeditats de Joaquim Ruyra. S’hi tracten aspectes relacionats directament amb les sensacions humanes: les pors, els desitjos, els malsons... Aquesta deu ser una de les principals raons que sempre interpel·li el lector. En aquest llibre explora els paisatges interiors, la vulnerabilitat, la incertesa, el misteri. Se situa en la línia que d’Edgar Allan Poe porta a Julio Cortázar i Italo Calvino. Tot i que Ruyra va ser fidel a la seva imaginació romàntica (Poe va ser un dels pocs referents que va reconèixer), també ens fa pensar en la manera de narrar de Txékhov i Tolstoi.” Autèntics mestres en el relat breu, la comparació amb els dos russos ens serveix per situar el nostre Ruyra, no valorat com caldria, potser per prejudicis, o simplement per la ignorància general: “Ruyra parla de tot un altre món que es fa present a través del somni (el subconscient), les emocions i les suggestions. Un món que la raó no pot explicar. Els relats ruyrians remeten a experiències trasbalsadores, exposen estats anímics en els quals el lector es reconeix. També s’ha argumentat que algunes figuracions s’aparten del gust actual, però Ruyra sempre hi manté el sentit profund i en certes ocasions utilitza el «catolicisme com a forma d’imaginació», com apunta Gabriel Ferrater en referir-se a la narració La parada.”

Com a exemple, el paràgraf inicial del relat que titula el recull: “La tardor al meu poble s’emporta tantes de coses i tanta de gent que és per a mi l’època de l’any més desconhortadora. Pertot arreu ressonen tristes adéus”. Del Romanticisme conserva les ambientacions i el gust per la descripció com a estat d’ànim, incorporant les sensacions que tan bé va copsar del seu estimat Verlaine. Ho sintetitza Lluïsa Julià: “Ruyra és un narrador imaginatiu, creador d’atmosferes denses, d’efectes finals únics.”