Gaudir sota la pluja
Àngel Llàcer i Manu Guix dirigeixen ‘Cantando bajo la lluvia’, versió teatral del musical clàssic, que s’estrena el 30 de setembre al Tívoli
“Faig de monitor d’esplai. Són joves ballarins i, és clar, parlen. Poc, però són tants!” Àngel Llàcer no perd el sentit de l’humor davant la premsa, ni tampoc en els assajos del musical Cantando bajo la lluvia. O almenys en el que vam poder veure abans-d’ahir al Teatre Tívoli de Barcelona. Porta un xiulet penjat perquè si no, no li fan cas. “Abans portava una campaneta i no funcionava”, assegura. Amb Manu Guix, l’altre director, una trentena d’intèrprets i la resta de l’equip tècnic i artístic (desenes de persones), acaben d’aterrar al Tívoli i miren d’encaixar totes les peces d’aquest musical. “És un moment incòmode –reconeix Àngel Llàcer–, perquè el que has vist a la sala d’assaig desapareix i has de mantenir l’esperança de tornar-ho a tenir.”
Caos ordenat
Ivan Labanda, que assumeix amb humor el repte d’interpretar el paper de Don / Gene Kelly (“és una icona i sempre ho serà, però un no s’ha de deixar intimidar pel grau de coneixença del personatge en l’imaginari col·lectiu; al final hem de servir l’obra”), descriu el caos amb termes similars: “Tenim la sensació que serà una cosa molt impactant, molt gran. Després de dos mesos de treballar a la sala d’assajos, quan vens al teatre i ho has de col·locar tot, hi ha una certa sensació de caos ordenat, però és com un soufflé: es va fent gran i comences a veure quina mena d’animal estem fent.”
Ivan Labanda (Don), Mireia Portas (Lina) i Diana Roig (Kathy) assagen, amb interrupcions constants de tot tipus, l’escena clau en què es revela l’engany sobre el qual gira la pel·lícula i l’obra: una estrella del cinema mut (Lina) triomfa en el cinema sonor gràcies al fet que una actriu la dobla. Després, una vintena de ballarins i ballarines amb claquetes a les sabates (les peces que fan el característic so del claqué) canten en anglès i ballen amb paraigües una coreografia del famós tema Singing in the rain . Seguint instruccions de la coreògrafa i Àngel Llàcer, l’interpreten “a lo loco”, sense definir posicions ni altres detalls. “Ja els corregirem”, diuen, però el resultat per a ulls profans és espectacular.
Més tard, al vestíbul, Àngel Llàcer comenta als periodistes la seva visió de l’obra: “Nosaltres no donem importància a la veu, donem importància a la capacitat d’adaptar-se als nous temps, i a les aliances. Qui s’alia amb qui? El Don té una crisi, acaba de conèixer una noia jove que vol ser actriu i que li diu que el que fa no és res, i vol adaptar-se al cinema sonor que arriba. Al final parla del talent i de l’adaptació als nous temps. Com ara, ens hem d’adaptar.”
Invitació a gaudir
L’obra, basada en el musical de Broadway, més que en la pel·lícula –s’assemblen molt–, també és una invitació a gaudir quan l’amenaça de la pandèmia encara és present: “La gent vol passar una bona estona, i nosaltres els ho oferim. Aquest musical està concebut com una festa, per passar-s’ho bé.” Diana Roig creu que tindran tota mena de públic: “Fins i tot les noves generacions i la gent que no ha vist mai la pel·lícula s’ho passaran molt bé. Assajant no paràvem de riure. I això enganxa tothom, fins i tot nens més petits.”
L’obra s’estrenarà el 30 de setembre i estarà al Tívoli fins a finals de febrer o primers de març. Després anirà a Madrid (és en castellà, excepte alguns dels temes musicals en l’anglès original) i Àngel Llàcer té la idea de reestrenar La jaula de las locas al Tívoli per iniciar una gira.
