Comarques Gironines
L’artista i la constel·lació
Pep Admetlla i Ramon Ripoll fan de l’ampliació del celler de la Vinya dels Aspres una escultura integrada en el paisatge
L’obra s’estructura sobre la recuperació d’un pou de dos-cents anys que reparteix les línies de força
Teòricament és un celler, però en realitat és una creació artística que reinterpreta un paisatge i des de la sensibilitat, la subjectivitat, el coneixement de les percepcions amagades de la història, les olors, la fauna, la flora o les simbologies d’una serra de frontera acostumada a les guerres i privacions, Pep Admetlla i Ramon Ripoll han bastit un refugi en què el vi dels Aspres envelleix i madura protegit per la pau d’unes parets nascudes d’un tractat d’arquitectura i la sobrietat. Envoltada d’oliveres i vinyes de garnatxa, carinyena, cabernet sauvignon, syrah, merlot i un xic de picapoll, que planten les arrels en sòls antics i pedregosos dominats pel granit i la pissarra, el mur esgrafiat per les llates de fusta, que tanca la construcció, no és sinó una simbiosi que intenta lligar el present recuperat per Xavier Albertí, amb el passat quan can Batlle era casa principal que va acollir, entre d’altres, el violinista Eduard Toldrà. Mentre que a pocs metres de l’entrada encara hi ha la taula de pedra on, les tardes d’estiu, el músic componia, a l’interior del celler es respira una atmosfera austera, carregada de propostes i suggeriments que tant pot transportar al passat, quan el vi s’emmagatzemava en una gran tina d’obra recoberta de ceràmica, o als tres dipòsits pels quals es decantava l’oli del trull abans de ser usat, com entrar en el futur, a l’espai dissenyat per Admetlla, on el ciment, el ferro, el vidre, la llum o el castanyer de les botes estructuren una proposta hermètica, però alhora lluminosa, que fa de la contradicció la força dinàmica amb què s’assoleix l’equilibri. Acaronades pels blaus i els grocs que es filtra pels espiells, protegides pel gran òcul que s’obre manualment com un objectiu fotogràfic i, quan el sol cau, marca sobre el terra de ciment l’ull maçònic de la providència, l’artista ha transformat el buit en una obra global, en què hi tenen un paper tant les constel·lacions amagades que guarden els punts principals, com les sèries numèriques –el més repetit és el tres– que marcades sobre el ferro –en especial a l’escala– estructuren un relat paral·lel. Si Joan Miró va convertir les seves constel·lacions en la representació subconscient del desig d’evasió que sentia quan els nazis avançaven implacablement sobre França, les d’Admetlla són el missatge. La reconstrucció del celler de les Vinyes dels Aspres s’estructura sobre la recuperació d’un pou de dos-cents anys, amb els murs de pedra i guix, convertit en el punt zenital on conflueixen les línies de força. Paco Torres Monsó –per cert, seria interessant que Girona celebrés el centenari l’any que ve quan fa un segle del seu naixement– deia: “A mi sempre m’ha agradat superar reptes. Si una peça em presenta dificultats i les puc vèncer, m’ho passo molt més bé que si m’enfronto a una obra acabada.” El celler dels Aspres és una realitat en permanent mutació. Com diu Admetlla, no és un edifici singular, és una perdigonada de llum.