Allò que amaga la ficció

A vegades, és molt interessant veure quins són els jocs de miralls que s’estableixen entre vida i ficció i veure quin pot ser l’abast dels seus reflexos. Annette de Leos Carax ha estat una de les poques pel·lícules que ha generat debat aquest darrer any. Més enllà dels gustos, cal tenir en compte que aquest conte tràgic i trist sobre algú condemnat a no tenir ningú per poder estimar és una catarsi personal que Carax construeix per a la seva filla Nastia Golubeva. La pel·lícula està dedicada a ella i Nastia apareix amb el seu pare a l’inici quan aquest li mostra la possibilitat d’entrar als boscos i bambolines de la representació.

Per entendre aquesta catarsi i estirar el fil que ens porta al naixement d’Annette, cal partir de la relació que Carax estableix amb l’actriu russa Yekaterina Golubeva, a qui coneix durant el rodatge de The House (1997), del lituà Sharunas Bartas, film en què Carax, com a actor, és un dels protagonistes. Carax havia estat, abans, el company de Juliette Binoche, amb qui va trencar poc després del rodatge de Les amants du Pont Neuf (1993). Yekaterina Golubeva, una de les grans promeses del cinema rus, estava unida a Sharunas Bartas, que, en certa manera, va ser el seu descobridor. La història d’amor entre el director francès i l’actriu russa es va concretar durant el rodatge de Pola X de Leos Carax, de què Golubeva és intèrpret, juntament amb Guillaume Depardieu. Nastia Golubeva és filla d’aquesta relació. L’any 2011, després d’una bona carrera a França, on va treballar amb Claire Denis i Bruno Dumont, Yekaterina entra en una depressió i se suïcida. Marcat pel dol, Carax li dedica Holy Motors i construeix l’escena d’amor i mort que té lloc al fantasmagòric espai de La Samaritaine com un rèquiem personal. L’episodi en què Kyle Minogue canta Who Were We, abans de llançar-se de dalt de la terrassa dels magatzems davant del pont Nou, és com l’esbós de tot allò que és Annette .

En el festival de Canes del 2013, es projecta Holy Motors, els components del grup Sparks la veuen i proposen a Carax un musical sobre una nena que ha perdut la seva mare ambiciosa. Aquest ho rebutja perquè considera que pot afectar la seva filla, que en aquell moment té 9 anys. El 2017, quan Nastia ja és adolescent, reprèn el projecte –escrit enterament pels Sparks– amb el desig de convertir-lo en la representació del seu drama personal.

La història de la cantant d’òpera enamorada de l’actor de monòlegs humorístics és un joc de miralls cap a la seva pròpia vida, fins al punt que, en tota la part final, Adam Driver pren físicament l’aspecte de Leos Carax. Sembla com si en ficar-se en la pell del monstre volgués demanar perdó a la seva filla de la seva pròpia condició de pare.

Annette esclata com una tragèdia sobre el preu de l’èxit, la gelosia, l’ambició, els abismes del desig, la explotació infantil i la dificultat per controlar el mal. Una tragèdia que busca les seves arrels en la tradició operística per conformar una història de desamor i desafecte. Annette pot ser contemplada com l’obra d’algú desesperat que busca la redempció però que, al mateix temps, sap que aquesta mai no es pot arribar a fer realitat. Carax certifica el tema de la importància del destí tràgic. L’any 2002, després del fracàs de Pola X, Leos Carax va escriure una popular cançó pel primer disc de la cantant Carla Bruni. Eren els anys en què Carax estava enamorat de Yekatenira Golubeva, però en què també tenia por del destí. En la lletra de Quelqu’n m’a dit, podem escoltar: “Em diuen que el destí es riu de nosaltres. Que no ens dona res, però que ens ho promet tot.” Aquestes paraules del mateix Carax ens donen alguna explicació també sobre per què Annette esdevé una tragèdia en què la desitjada recerca de la redempció no és possible davant l’encara vigent pes de la culpa.