Amb els llums llargs

La Sara és una noia que ha estat segrestada i es desperta en un edifici mig abandonat en una Barcelona futura. No recorda res del seu passat i inicia una cursa trepidant per esbrinar-lo i, alhora, per fugir d’un assassí i d’algú més que la vigila.

Aquest és el plantejament inicial de La segona estrella, publicada per Més Llibres i debut en novel·la d’Albert Plans (Sabadell, 1970), guionista de sèries tan populars com ara Plats bruts, Ventdelplà, Porca misèria, Kubala, Moreno i Machón...

A la Sara, la protagonista, l’ajudaran un noiet enamorat (l’Enric), un periodista (en Juli) i una dona madura (l’Úrsula). El lector assistirà, a cops de fragment breu i canvis d’escena constants, a tot de persecucions, fenòmens psíquics, investigacions, complots governamentals i, fins i tot, teories amb extraterrestre pel mig.

És una novel·la que passa d’aquí a uns anys, en una Barcelona no distòpica, però sí deteriorada, i mostra cap on anem, “pel que fa al canvi climàtic, la immigració i els drets com a persones”. “És una novel·la escrita amb els llums llargs per veure com, d’aquí a 15 o 20 anys, les coses seran cada vegada més dures”, afirma Plans, que, a diferència del guió, que te una metodologia bastant pautada, va escriure amb total llibertat creativa.

“La novel·la tenia un doble punt de partida: una noia es desperta sense recordar res i sabem que algú la vigila. A partir d’aquí, vaig anar construint sense saber què li passaria al personatge. El punt de partida de la trama és l’element temàtic: la privacitat, el que poden arribar a saber de nosaltres a través de les xarxes socials i, sobretot, el que poden saber de nosaltres les grans corporacions a través de les dades massives”, explica l’autor, i ho porta a l’extrem: “Es pot arribar a saber tot el que tenim dins del cervell.”

Tot i el gruix teòric, i polèmic, que la trama pot plantejar, Plans escriu “perquè el lector s’ho passi bé, que sigui una història divertida, immersiva, que atrapi”. “Aquest és el meu repte, arrossegar el lector. Una de les dificultats màximes quan escrius una novel·la és que aquest lector no tingui cap oportunitat d’escapar-se.”

Els fragments curts i el ritme narratiu alt no van ser premeditats; van sortir així. “Una de les intencions era que, de seguida, el lector necessités respondre tot d’interrogants. Què li ha passat a la noia? Què fa en aquell edifici? Qui la vigila i per què? Per què no recorda res?” “Si no tens memòria de tu mateix, qui ets? Desapareixes. Si veus una fotografia i et diuen que és la teva mare, pots estimar a qui no recordes?”, planteja Plans.

“Hi ha coses comunes amb el guió –buscar una bona història, crear uns bons personatges, saber què estàs explicant...–, però en la novel·la hi ha una cosa molt important que és l’estil. En el guió, només cal preocupar-se per l’estil en els diàlegs. M’interessava fer una feina d’estil que no faig en els guions.” I per això ha reescrit molt, buscant l’estil i el ritme. “És una novel·la que he anat fent al llarg dels anys, quan tenia temps. Cada cop que la reprenia, era gairebé començar de zero.”

Sobre l’èxit de Plats bruts, apunta que no té una resposta única, però ofereix hipòtesis. “Era un món proper en què la gent se sentia reflectida. Parlàvem de coses que ens eren pròpies, de temes que encara ara ens preocupen. I amb un humor més alliberador que feridor, desvergonyit i lluminós; crec que era una sèrie lluminosa. A banda, estava ben feta de guió, interpretació, realització...”

Com a professional del sector audiovisual, es mostra molt crític amb les institucions. “És un problema de finançament i d’aposta política per la ficció. Catalunya és un país ric, comparat amb molts altres del món, i pertoca molta més inversió en cultura de la que tenim. Però sembla que no els interessa”, es lamenta.