Van atrevir-se a pujar a escena Billy Elliot el 2013 i en català. És un gran defensor del teatre amateur, que acull tothom i que, sense que se’n faci gaire ressò, comptabilitza un miler de companyies a Catalunya. Dins de la Federació de Grups de Teatre Amateur n’hi ha unes 300, a hores d’ara. D’aquí a poques setmanes presentaran un segon congrés per repensar el model. Voldrien que es contagiés amb visites de professionals que el supervisessin i que el públic també s’anés formant i sent més exigent. Només entén que el Billy Elliot que es programa a Barcelona, en breu, no es fa en català per raons de producció: “De qualitat artística n’hi ha de sobres, si se sap buscar”, assegura. Voldria que el teatre professional entomés el risc del teatre independent dels anys vuitanta.
Arran d’un article que vam publicar a LRP, l’alcalde de Teià ens va advertir que havíeu fet ‘Billy Elliot’ en català el 2013.
Vam veure el musical a Broadway, amb la meva dona. El vam estar preparant durant dos anys. Ens va agradar el musical per la música i perquè l’argument juga amb la vaga dels miners de carbó del nord d’Anglaterra i com aflorava l’homosexualitat en aquella família. A més, nosaltres teníem el nostre Billy Elliot particular a Teià. Teníem el ballarí, que avui ja és professional, i també un noi de 13 anys que ja ballava molt bé i que ara ha acabat dedicant-s’hi. Va sortir a Maremar, de Dagoll Dagom, i tornarà al Bye Bye, Monstre. Ens hi vam embarcar perquè teníem els ballarins adequats. En pobles o barris és difícil que no trobis l’intèrpret, perquè pots contactar amb escoles, corals, centres d’esplai; trobes actors per tot arreu. I fer teatre és llaminer. I quan entren s’ho passen bé i repeteixen, i un crida l’altre; és lògic. Amb els músics passa el mateix. Al grup, hem arribat a tenir-ne vint. L’únic problema a resoldre era que les mides del nostre teatre eren petites, i fer un musical obliga a empescar-se-les molt. Ja m’agradaria que un grup professional algun dia fes un espectacle com aquest però amb les nostres limitacions: sis focus i un escenari de 9x6. A veure com s’ho arreglen! Perquè fer-ho amb 300 focus i un escenari gegant és molt fàcil. Billy Elliot va ser el nostre primer musical en què es ballava, a més de cantar i interpretar.
Us vau avançar tant, que no teníeu ni llibret per traduir, oi?
La primera vegada que es va estrenar aquesta obra en llengua no anglesa, va ser en català. La traducció la va fer l’Olga Parra i la va fer escoltant un vídeo. També vam incorporar part del guió de la pel·lícula.
Abans ja us havíeu atrevit amb altres musicals ambiciosos, doncs.
Sí, jo era veí de Piera, però vaig venir a viure aquí per estar a prop de Mataró, on treballava. A Piera ja tenia un grup de teatre amateur, i hi vam impulsar una mostra de teatre. Quan vaig venir a Teià ja hi havia dos o tres grups de teatre. Primer vaig començar amb uns nanos, ens dèiem Els Vailets, que representàvem contes, ara farà 31 anys. Avui, a les escoles ensenyen música. Molts joves saben cantar i tocar instruments, cosa que no passava quan jo era jove. Aprofitant que hi havia més d’una coral al poble, vaig parlar amb una directora de cant, Carme Julià, i un músic, Bernat Antolín; vam fer un triumvirat i vam engegar el grup Teiatre. Vam començar fent Jesucrist superstar, després vam fer Els miserables, Oliver Twist, L’òpera dels tres rals, Dràcula, La nit de Sant Joan i Billy Elliot. Fem un musical cada dos anys perquè representa molta moguda. Hi intervenim unes cent persones en total. Com que acabem esgotats, descansem amb una obra de teatre de text l’any següent. Ara començarem a assajar Una jornada particular. Abans de la pandèmia estàvem preparant El triatge de dos amos, però vam haver d’aturar-ho perquè hi sortien massa actors, i això impedia complir les normes de reunió del Procicat.
La Perla29 en va fer una adaptació fa molt poc, a la Biblioteca de Catalunya.
L’Oriol Broggi em va passar el text; i farem la seva versió. S’estrenarà al febrer.
Reprendreu el musical?
Encara la tenim aturada en espera que millori la normativa de reunió per poder assajar. La propera estrena serà La Jornada particular. Per poder salvar aquesta dificultat vam afegir-nos a una mostra de teatre breu, impulsada per la Federació de Teatres Amateurs, i ens va agradar molt. Es va haver de fer el visionament de manera telemàtica. El públic votava durant un cap de setmana. Vam quedar primers.
De què anava?
És una obra d’una dramaturga de Teià (ara viu al Masnou), Elisenda Guiu. Es titula El bitllet, si us plau, en què dos viatgers van en tren i un d’ells no du bitllet. Què passa quan arriba el revisor...? No em pensava que interessés tant al públic. Després vam fer una petita mostra de quatre peces curtes a Teià, i agrada. Fa poc vaig veure que muntaven una mena de microteatre itinerant pel poble. És una bona idea ara que no podem fer obres amb molts actors junts.
Ara que parlem de les dificultats de fer teatre amateur avui, què aportarà el congrés que esteu preparant?
L’anima d’aquest congrés és el Josep Lluís Argemí, que és un director de teatre de Sant Just. Ell ja va convocar, fa 35 anys, el congrés anterior, a Igualada, i que va ser l’empenta per muntar la Federació de Teatres Amateurs de Catalunya. Ens proposem tres taules: D’on venim? On som? Cap a on anem? Volem parlar en tots els aspectes: interpretatiu, tècnic... es parlarà de temes de drets d’autor, econòmics... Fer teatre amateur té un avantatge respecte del professional, i és que pots fer obres amb 80 personatges perquè el que motiva els actors és passar-s’ho bé, i si agrada al públic després, encara millor. Nosaltres només ens hem de preocupar de cobrir les despeses. No ens motiva tenir un sou d’artista. Nosaltres podem oferir innovació (trobo que en el teatre professional hi ha poca gent que arrisqui, similar als anys setanta o vuitanta els del teatre independent). Jo proposo que el teatre amateur arrisquem una mica més. Però per poder-ho fer necessitem formació. Per a això muntem cursos (que ja es fan puntualment a hores d’ara) o busquem professionals pròxims al grup que siguin referents en algunes obres. Jo ho faig habitualment: quan tinc un problema de posada en escena, truco a alguns amics professionals i ens donen un cop de mà a l’hora de resoldre algunes situacions. Aquesta fórmula és bona perquè millorem tots: els amateurs pugem un esglaó més i també se’n beneficia el teatre professional, perquè se li posa a l’abast molta gent a qui li agrada el teatre.
Tenim clar que el món amateur és un planter del teatre professional des de sempre. Però no sé si avui continua sent-ho o és el complement a les escoles de teatre...
Fins ara la gent comença en el teatre amateur sense tenir gaire formació. A partir d’aquí, surten actors que van a escoles perquè s’hi volen dedicar professionalment. Els que ja tenen família no s’arrisquen a perdre una feina. Els joves ho intenten; després ja no tornen a l’amateur. Es busquen la vida amb algun títol que els serveixi per al currículum i que es vegi en l’escena professional. I que tingui la major repercussió possible. Són diferents les aspiracions d’un professional que les d’un amateur. També tenen un públic diferent: el d’amateur és agraït perquè sol viure a la mateixa comunitat del grup de teatre. En el congrés volem parlar de com educar una mica més el públic del teatre amateur, perquè és poc crític, sempre et diu que està molt bé.
I com s’educa el públic?
Amb formació. Potenciar xerrades, assistir a obres que són més innovadores que facin participar al públic; és interessant buscar obres en què l’espectador hagi d’intervenir. En l’àmbit amateur podem arriscar sense problemes, a diferència del teatre professional.
Us referiu a propostes de teatre comunitari, per exemple?
Sí, o com la comèdia Pels pèls, que el públic ha de decidir com vol el final a partir d’una votació. També que pugui intervenir de manera directa. Però per a això cal un director bo que sàpiga guiar cap on anirà aquella obra que pugui incorporar les reaccions del públic més inesperades. Són camps oberts que es poden discutir en el congrés. Defenso la fórmula que hi hagi un grup amateur que faci la seva obra i que es deixi assessorar o codirigir per un professional pròxim. És bona perquè manté la filosofia del grup amateur sense les aportacions econòmiques. Perquè quan uns cobren i els altres no, ja es destrossa el grup.
Al congrés també parleu dels drets d’autor. Diria que en vau fer alguna consulta arran del ‘Billy Elliot’, precisament, no?
Ens vam adreçar a la Societat General d’Autors per veure si es podia enregistrar aquesta versió en català. Però se’ns va dir que era impossible perquè calia actuar amb el guió que exigeixen els que tenen els drets d’aquest títol. L’empresa no permet que es faci en versió lliure. Nosaltres, doncs, vam anar a la nostra, sense dir-ho, com hem de fer la majoria de vegades els del teatre amateur. Si no ho féssim així, no podríem fer funcions. El mateix dia que anàvem a estrenar L’òpera dels tres rals, ens va arribar una carta certificada que va portar la policia municipal en què els hereus d’en Bertolt Brecht ens deien que ens prohibien fer l’obra si no pagàvem els drets. Vam fer com si l’haguéssim rebut tard. I no va passar res.
El sentit comú diu que és lògic demanar drets d’autor si algú s’enriqueix a costa d’una obra registrada, però en una companyia en què no cobra ningú, no té gaire sentit, no?
Jo penso igual, però pel que es veu no tothom pensa igual.
Els actors amateurs són espectadors de teatre tant professional com amateur?
És una de les fonts d’espectadors que va a veure teatre professional. Però no és el seu leit motif. El seu interès és assajar, que t’ho passes molt bé, fer l’obra els dies que es pugui, i tenir la satisfacció que el públic et feliciti. Els concursos de teatre amateur, a més, permeten representar-la en altres llocs i aspirar a un premi o a gires internacionals de teatre amateur.
Falta visibilitzar més el teatre amateur?
Fa uns anys, en Bozzo proposava fer matinals per a amateurs al Poliorama: que els amateurs puguessin disposar de les condicions dels professionals.
Al Poliorama, alguns anys hi va actuar la Joventut de la Faràndula en la programació que muntava Viu el Teatre. En comptes d’un repartiment curt, com sempre, hi havia 30 actors a escena! Parlo de la responsabilitat que el teatre professional (públic o no) doni espai a l’amateur, com el TNC, que va convidar el Teatre del Sol, de Sabadell, fa una pila d’anys. O potser això no us preocupa...
Hi ha gent que sí que reclama més visibilització, que els agradaria fer bolos a Barcelona: això marca un repte. no és el mateix fer una obra amb 12 que amb 300 focus. I amb uns tècnics que et plantegin solucions... De grups amateurs a la federació, n’hi ha 300. I calculem que, de mitjana, són quinze membres per grup. I sabem que hi ha molts més grups que no estan federats.
Es percep un canvi en els intèrprets amateurs?
El teatre amateur d’ara és molt millor. No té res a veure amb el teatre de fa 50 anys.
El teatre amateur amortitza molt poc el seu esforç, té molt poques dates.
Perquè el públic no dona per a més. Venen els amics i els convilatans.
Però el repte és superar-ho. Per exemple, en les mostres fora de casa el públic no és el d’amics i veïns.
La nostra experiència és que, quan muntem musicals, ens ve públic de pobles del voltant. Perquè saben que està bé. Això és feina de cada grup: pensar en obres amb ganxo que arrosseguin públic.
Es podria fer un ‘Billy Elliot’ professional en català?
Si es pot fer en amateur no veig per què no en professional.
El relat és que potser no es trobi un repartiment complet amb l’exigència professional mínima per a aquest musical.
Hi ha actors de sobres. El problema és la producció, que fa números i pensa que els espectadors catalans que puguin venir-ho a veure no seran suficients. Quan aixequen una obra pensen explotar-la aquí i a l’Estat espanyol. El problema d’aquests musicals és que són molts a cobrar. I això t’obliga a tenir molt públic per assegurar ingressos mínims.
És cert que una producció en castellà pot fer gira automàticament arreu de l’Estat espanyol. A Catalunya, la gent que li interessa un musical no el limita la llengua.
És cert que si es fa un espectacle bo, pot funcionar. Dagoll Dagom n’ha fet només en català. Està demostrat que sabem fer musicals en llengua catalana.
Avui, hi ha els sobretítols per poder seguir l’obra. Nosaltres també l’agraïm quan venen espectacles en altres llengües, que no siguin català o castellà.
Sobretot sí són títols coneguts dels quals ja pots conèixer moltes lletres. Fins i tot es podria fer en llengua original. Crec que es poden fer grans produccions en català i, si surten de Catalunya, es pot sobretitular. Algú hauria d’arriscar, com ara Focus.
Qui arrisca més, ara, és Focus?
Perquè el teatre públic no té problema de si no hi va públic. Si no venen entrades, ja sortiran els diners d’un altre lloc.
Per això mateix. El teatre públic ha d’assumir el risc perquè té les espatlles més cobertes.
Jo tinc la sensació que arrisca menys. Aquell paper que van fer els del teatre independent dels anys setanta, d’abans del Lliure, el d’en Iago Pericot... oferien molta innovació i es va aturar. Aquests són els que trobo a faltar: gent que arrisqui.
Potser hi són però queden tapats per la potència en difusió del teatre més convencional, d’un públic més massiu.
També va ser una època del Maig del 68, amb uns canvis socials.
Avui, al teatre professional, es debat la normalització i la facilitat d’accés (que el color de la pell, la diversitat funcional o el gènere no siguin sostres de vidre. Aquest debat hi és al teatre amateur? És més democràtic el teatre amateur que el professional? Ho assumeix amb normalitat sense resistències ni militància.
Això no s’ha plantejat mai per on em moc. No és cap problema. A la Palma de Teià, que és on fem funcions si ve una persona amb una disminució funcional, per exemple, a fer teatre, serà molt ben rebuda. Ens faria il·lusió que passés això. Buscaríem la manera d’incorporar-la. En aquest sentit, el teatre amateur fa una funció més social que el professional.