La foto minutera d’en Pujol

Gràcies a l’Emili Pujol Planagumà (Riudaura 1908, Olot 1972) moltes olotines i molts olotins, sobretot famílies, de les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat tenen retrats. I això és rellevant, perquè es tracta d’uns anys en què no tothom tenia càmera fotogràfica; qui en tenia havia de comprar i revelar carrets i el procés era lent i car. En Pujol, doncs, feia retrats analògics, faltaven dècades encara per a la fotografia digital i, per extensió, per a la quasi universalització d’aquesta eina gràcies als dispositius mòbils.

Emili Pujol regentava un estudi de fotografia al passeig d’en Blay, el Firal d’Olot, des de l’any 1949, tot i que abans ja exercia en un altre local del carrer Marià Vayreda. Pujol, no obstant això, es dedicava també a fer retrats al carrer. Ho feia amb una càmera de revelat quasi instantani, feia fotos minuteres. I, amb molt bon nas per al negoci, plantava la càmera al davant de l’església parroquial de Sant Esteve. Era el principal lloc de pas del centre de la ciutat, especialment els diumenges i dies festius, i, de fet, ho continua sent. A Olot, en un moment o altre, tothom passa pel tram del carrer Major o de la plaça del Doctor Ferrer, que envolta la part davantera d’aquest temple.

Per l’objectiu d’Emili Pujol van passar centenars de persones, a qui han d’agrair tenir retrats vestits de comunió, amb les robes estrenades pel Ram o, simplement, quan anaven una mica mudats pel fet de topar amb ell un diumenge qualsevol. Un dels responsables del servei d’imatges de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa d’Olot, que custodia el fons Pujol, Quim Roca, ha remarcat la importància documental d’aquests retrats. Roca és conservador de documents en imatge del servei municipal. Segons ell, moltes de les persones que els protagonitzen estan simplement passejant, no posen expressament.

El servei d’imatges de l’arxiu n’ha positivat un total de 298 i les exposa al vestíbul de la casa museu Can Trincheria, sota el lema Davant de Sant Esteve. Estan exposades en forma de tira fotogràfica amb espais en blanc. I és que, tal com ha remarcat Quim Roca, han fet una crida als visitants de l’exposició, perquè si s’hi reconeixen o sobretot si hi reconeixen algun familiar ho documentin.

Roca hi ha afegit que la majoria dels retrats exposats corresponen als anys 50 i alguns als 60. N’hi ha per positivar molts més corresponents a aquesta última dècada i no descarten muntar una altra exposició similar a l’actual per identificar el màxim nombre de persones possible.

Sigui com sigui, les i els qui per aquelles dècades van tenir la sort de topar-se amb Emili Pujol tenen un record familiar de per vida i, la ciutat, uns documents impagables d’aquella època.