Una Marguerite Duras possessiva

Claudia Llosa, directora d’origen peruà resident des de fa anys a Barcelona, va començar fort amb Madeinusa i encara més guanyant l’Os de Berlín el 2009 amb La teta asustada, film sobre les dones violades que van ser víctimes (sempre el seu cos com a camp de batalla) del conflicte entre la guerrilla i l’exèrcit peruans. La seva carrera va estancar-se amb l’ensopegada de No llores, vuela (2014), en què certes imatges potents es dilueixen en un discurs esotèric i unes metàfores subratllades. No sembla que pugui remuntar gaire amb el seu nou film Distancia de rescate, adaptació de la novel·la homònima de l’argentina Samanta Schweblin (coautora del guió amb Llosa) que va presentar-se ahir en secció oficial al festival de Sant Sebastià.

Amb una dona agonitzant que fa de narradora en un diàleg amb un nen, Distancia de rescate aborda una història força críptica de mares que intenten protegir els seus fills, de personalitats posseïdes i desdoblades, de relacions tan contaminades com ho és el medi ambient. Tot vol ser hipnòtic, a través de les imatges i la veu xiuxiuejant de Maria Valverde, però més aviat es fa confús i crea distanciament. Molt més interessant és Vous ne désirez que moi, que la francesa Claire Simon (una d’aquelles cineastes que han treballat de manera complexa en un territori documental posant en qüestió les fronteres genèriques del cinema) ha realitzat sobre una història de possessió: l’establerta entre Marguerite Duras i Yann Andréa, que en principi n’era un admirador obsessionat i que, a partir de l’any 1972 i fins la mort de l’escriptora, el 1986, va ser-ne l’amant i secretari.

Tant Duras com Yann Andréa (rebatejat així com l’escriptora, canviant el cognom del pare, Lamée, pel de la mare i afegint-hi després el jueu Steiner) van escriure sobre aquesta relació absorbent en diversos llibres, però Claire Simon l’aborda a partir d’una entrevista que la periodista i escriptora Michèle Manceaux va fer-li a ell a petició pròpia: volia parlar de Duras. Tanmateix, tal entrevista va mantenir-se inèdita fins al 2016, quan els tres protagonistes (l’escriptora ho és en la seva absència) eren morts. Simon la reconstrueix, posant-la en escena a través sobretot de moviments de càmera que van de l’entrevistat a l’entrevistadora i a la inversa, amb Swann Arlaud (Yann Andréa) i Emmanuelle Devos (Michèle Manceaux) com a intèrprets. Marguerite Duras apareix en imatges d’arxiu que corroboren l’actitud possessiva i dominant descrita pel seu amant, 38 anys més jove que ella, amb qui va compartir la vida des que en tenia 22 fins als 36: l’escriptora insistia que ell no era ningú sense ella, a qui només havia de desitjar negant-li fins la realitat de la seva pulsió homosexual.

La secció oficial va completar-se ahir amb una histèrica i confusa pel·lícula romanesa (Crai Nou/Lluna nova) que, dirigida per Alina George, mostra una jove incapaç de sortir de la seva extensa família, que, suposadament, vol exemplificar la corrupció i la brutalitat amb què el país es va transformant.

El festival, en tot cas, té altres propostes atractives a banda de la secció oficial, com ara a la secció Perles (recollides d’altres festivals), on ha irromput el talent i la brillantor del cineasta japonès Ryusuke Hamaguchi, que, amb La ruleta de la fortuna i la fantasia i Drive my car, ha aconseguit, respectivament i en aquest mateix any, el Premi Especial del Jurat a la Berlinale i el reconeixement (escàs) pel millor guió a Canes.