Un art fet entre tots
El nou Santa Mònica reobre demà amb una mostra inaugural que interconnecta set projectes artístics que necessiten la participació del públic per activar-se
Cada dia a les set de la tarda els visitants del centre d’art Santa Mònica estaran convidats a fer (a fer, no a veure) una perfomance d’un desnonament. I tots els dimarts se’ls convocarà a una taula de negociació en què es decidiran col·legiadament mesures per reduir la despesa energètica de l’edifici. Al públic acostumat a ser tractat com un actor passiu, dòcil i submís en les institucions culturals el sorprendrà veure’s tan involucrat en el programa d’activitats i fins i tot en la pròpia governança del fins ara conegut com a Arts Santa Mònica. El nou (a seques) Santa Mònica reobre demà amb l’exposició Exposar/no exposar-se. Exposar-se/no exposar, un manifest del tipus d’espai artístic que vol ser en aquesta etapa comandada per Enric Puig Punyet.
Potser qui millor va explicar ahir, en la prèvia per a la premsa, l’esperit d’aquest centre renovat va ser l’artista Antoni Muntadas, un dels participants en la mostra inaugural. “Ningú pot esperar que sigui convencional”, va remarcar, com a bon coneixedor de la trajectòria de Puig. I va aplaudir la seva aposta pel risc, “el que vol dir que hi haurà coses que funcionaran i d’altres que no, però fa falta”.
Muntadas forma part de la memòria del Santa Mònica. Hi va exposar als anys noranta, el període més brillant de la història d’aquest equipament de la Generalitat. Després ha anat passant per alts i baixos; els darrers temps, baixíssims. Tres dècades després, Muntadas hi presenta Agraïments, una nova versió d’un vídeo que va fer el 1984. És una llista exhaustiva de totes les persones que han fet possible l’exposició d’estrena, incloses les que mai apareixen en els crèdits dels projectes artístics, com ara el personal de neteja o el de seguretat.
És allò que s’ensenya però també, o sobretot, allò que s’amaga en una exposició el que Puig volia posar en qüestionament en aquest primer assalt, que interconnecta set propostes. Entre el que s’invisibilitza, a ell el preocupen especialment els processos que culminen en les obres. La feina de laboratori que al Santa Mònica s’ha dut a terme durant mesos. I que tampoc, avisa el director, acabarà el dia de la inauguració. “L’exposició s’anirà transformant perquè l’hem plantejat com un organisme viu”, subratlla. Aquesta naturalesa mutant és una de les particularitats del Santa Mònica.
I aquí és on tindrà un paper clau el públic. Un públic que és artista alhora i, per tant, responsable de tot el que succeeixi. Serà determinant per assolir el repte de reduir la despesa energètica al 50% durant els quatre mesos que durarà l’exposició. L’artista Joana Moll ha tingut la iniciativa, i també el primer gest per deixar clar que la cosa va de veritat. En una gran pissarra hi ha escrit la primera decisió: fins dimarts que ve l’aire condicionat estarà apagat.
Sense la participació del públic, d’un públic motivat, tampoc existirà Desnonissea, una perfomance que Roger Bernat ha concebut inspirat “en la performance més representada al nostre país: el desnonament”. Ell només ha tingut cura del guió. L’acció tindrà lloc al claustre de l’antic convent de Santa Mònica, en un decorat decadent d’escultures antigues que recorden els vells espolis imperialistes.
Per atrotinat, el cotxe que Roc Parés ha instal·lat a la terrassa de l’edifici, un espai amb molt potencial estranyament desaprofitat des de fa una eternitat. És un model “rar” fabricat als anys quaranta a Detroit que l’artista desconeix com va anar a raure al Gironès. Ell viu a l’Empordà, i va enregistrar el seu viatge fins a Santa Mònica amb el seu propi vehicle. Projecta la gravació en una pantalla i, simultàniament, unes imatges generades per intel·ligència artificial en els retrovisors del cotxe ruïnós. L’obra es diu Janus, el nom del déu romà que tenia dues cares, una al davant i l’altra al darrere del cap, amb les quals controlava passat i futur.
Al passat també l’ha mirat Mariona Moncunill per formular Obrir una porta pel costat de la Rambla en què pengi una soga amb campana, frase literal que ha extret d’un document del segle XVII, una mena de permís d’obres que va demanar el prior del convent de Santa Mònica. L’edifici, el més antic que es conserva a tota la Rambla, ha estat sotmès al llarg de 300 anys a nombroses reformes, i aquesta és l’aventura artística que vol fer Moncunill: resseguir-les totes, també amb l’ajut del públic. Una obra més que s’anirà fent reposadament ja que tot just ha començat a compilar informació dispersa i desordenada en diversos arxius.
Una altra forma, i insòlita, de relacionar-se amb l’arquitectura de Santa Mònica l’ofereix Mario Santamaría amb una visita virtual als seus espais i racons més ocults: el terrat, els relleus de les columnes, els cablejats. La càmera es mou “com una rata voladora” per les entranyes de l’edifici. La peça està disponible en línia, però també es pot visionar in situ allà on menys esperaries trobar-hi una obra d’art. Per exemple, sota l’escala.
A l’última planta, recollint els ecos dels altres sis projectes, Jordi Guillumet i Mònica Roselló també han recuperat, com Muntadas, un treball que van fer fa anys, a l’enyorat Metrònom. Guillumet reflexionava ahir sobre el que fa que les obres d’art aguantin bé o no el pas del temps. Aquesta, Tabula rasa, l’aguanta del tot. Té diferents tentacles però tots furguen en els mecanismes dels records. El central és una pantalla gegant recoberta amb pintura fluorescent en forma de cilindre. Quan el projector s’apaga i la sala queda a les fosques, les imatges van deixant rastres subtils i ambigus. Aleatòriament, unes es retenen més que altres, “tal com es construeixen els records”, raona Roselló. Les ombres dels que circulen en la instal·lació també estampen les seves marques. I amb aquest missatge arrenca el nou Santa Mònica: que l’art el fem tots.
