Llet merengada, orxata i cultura pop

Divendres passat em vaig trasbalsar. Encara em falten uns anyets –pocs– per ser lector habitual d'esqueles, però coses de la vida –o de la mort– els ulls se'm van fixar en una que expressava el dol –al costat de Maria Canals– per Alfonso Iborra Pérez El Tío Che.

El Tío Che és una nissaga de gelaters i una orxateria del Poblenou, coneguda per fer una excel·lent orxata i una llet merengada encara millor. Alfonso Iborra era besnét del fundador de la nissaga de gelaters i una persona que sense conèixer-la ha estat vinculada a la meva vida per les associacions que he fet del seu negoci, sobretot a la meva adolescència. El Tío Che –tots els tíos ches que han existit– han estat per a mi icones pop. Ho han estat perquè la primera referència que vaig tenir de l'orxateria es trobava en els talls publicitaris dels programes musicals El clan de la una i Al mil por mil, espais conduits per Josep Maria Pallardó, Françoise –ara dirigint la cuina del restaurant de la Fundació Miró de Barcelona– i Jordi Estadella. Els espais de Ràdio Joventut eren un referent de la música moderna, com també ho va ser a l'època –mitjans dels setanta– els concerts de L'Aliança del Poblenou, teatre situat enfront d'El Tío Che. Una orxata i un concert va ser una combinació que va conviure amistosament amb altres xarrupades de begudes espirituoses. Així El Tío Che va ser testimoni de l'enregistrament del concert de Màquina!, del recital de Nico i el seu harmònium, del rock simfònic de Greeslade o de l'enrenou del primer festival punk que es va celebrar a Catalunya. Hi ha qui pensarà que l'orxata no té banda sonora, però per mi la del Tío Che té la del pop de la meva adolescència.