Una pell resistent

Amb la seva dilatada carrera com a director i productor, però també com a impulsor de l’ICC (Institut Català de la Cinematografia, que va presidir durant diverses etapes) i director general de Cinematografia, Vídeo i Televisió del 1986 al 1988, Josep Maria Forn és, sens dubte, una personalitat fonamental del cinema català de les últimes set dècades. A Josep Maria Forn. Indústria i identitat (2007), l’historiador del cinema Àngel Quintana exposa que el director de La piel quemada sempre va procurar, compresos els temps del franquisme, aportar un cinema que reflectís la identitat catalana (i, per tant, la cultura, la història, la realitat del país) amb la consciència d’haver de pactar amb la indústria cinematogràfica i així, doncs, de mantenir un equilibri amb les seves exigències. A la vegada, la seva tasca com a productor va fer que formés part de la indústria per fer possibles films personals (tant els dirigits per ell mateix com per molts d’altres) comptant que havien de ser viables.

Nascut a Barcelona el 4 d’abril de 1928, Josep Maria Forn va iniciar-se als vint anys en el món cinematogràfic treballant com a meritori a Emisora Films, una productora creada per Ignasi F. Iquino. Set anys després, el 1955, va dirigir el seu primer film, Yo maté, un encàrrec de Balcázar P.C. protagonitzat per un oblidat nen prodigi de l’època, Pepito Moratalla, que hi encarna un xicot imaginatiu influït pels còmics que, creient haver matat un usurer, fuig de casa seva i es perd en la gran ciutat. Passats només tres anys, el 1958, va comprar la productora Teide, amb seu a Madrid, al periodista valencià José Ángel Ezcurra, fundador de la revista Triunfo. Iniciant la seva activitat com a productor, associant-se amb Mundial Fims, Forn va dirigir Muerte al amanecer (1959), un film negre que, basat en una novel·la de Mario Lacruz, va tenir certs problemes amb la censura, però que va aconseguir estrenar-se amb prou èxit. Temptejant diversos gèneres, va passar-se a la comèdia amb La vida privada de fulano de tal (1960), sobre els embolics del director d’una revista femenina interpretat per Fernando Fernán-Gómez. Tot i tenir la seva pròpia productora, a primers dels anys seixanta va assumir tres encàrrecs d’Iquino: ¿Pena de muerte?, La ruta de los narcóticos i José María. Va tornar a produir un film seu amb La barca sin pescador, que, basat en una obra d’Alejandro Casona, va fracassar en taquilla i, com reconeixia ell mateix, va suposar que els seus socis de Mundial Films li perdessin la confiança com a director. El 1965, amb un grup de gent jove, va crear un equip per fer cinema industrial. Van començar amb Begur, paraíso del Mediterráneo (Manuel Somar), un curt publicitari pagat per empresaris i comerciants per promoure turísticament aquest poble de la Costa Brava. En aquest potser hi ha l’origen del seu contrapunt, La piel quemada, el film més personal i rellevant entre els dirigits per FornEl relat té com a protagonista un paleta andalús a Lloret durant una jornada que comença amb la feina i acaba en una nit de borratxera; ho alterna amb el viatge en tren de la família del paleta (esposa, fills, germà) per instal·lar-se amb ell a la Costa Brava, en plena transformació urbanística, i uns flashback que reconstrueixen moments del passat dels protagonistes. El títol és eloqüent: la pell cremada és la dels turistes al sol i la dels obrers de la construcció. Un film testimonial de l’any 1966 que reflecteix com la Costa Brava (i per extensió altres llocs de Catalunya) començava a rebre un turisme massiu i un flux migratori davant del qual la població nadiua és tan recelosa com comprensiva.

Protagonitzada per un extraordinari Antoni Iranzo i Marta May, que va casar-se amb el director i va tenir-hi dos fills, i produïda per Teide P.C. quan aquesta s’havia traslladat a Barcelona, exemplifica la voluntat de Forn de realitzar un cinema que reflectís la realitat d’un moment, cosa que no impedeix trobar-hi paral·lelismes amb el present en què és vista o revista. Una voluntat que també hi és a M’enterro en els fonaments (1969), adaptació de la novel·la homònima de Manuel de Pedrolo que, relativa a la revolta estudiantil del 1967, va tenir moltíssimes problemes amb la censura, que va afectar l’estructura del guió i va malbaratar un film que, amb el títol de La respuesta, no va poder estrenar-se fins després de la mort de Franco. Per les ambicions d’un projecte condemnat a tenir problemes, Forn considerava que havia sigut el seu més gran error com a productor. Tanmateix, això va fer que abandonés temporalment la seva carrera com a director mentre que es concentrava en la producció. A partir d’aquí, als anys setanta, va impulsar com a productor directors debutants, com ara Jordi Cadena, Gonzalo Herralde, Eugeni Anglada, Ventura Pons, Agustí Villaronga i Antoni Ribas, que va suplicar-li que no abandonés el projecte de La ciutat cremada (1976) arran d’una discussió: Jordi Pujol havia posat com a condició que Forn es mantingués en el projecte per tal de continuar finançant-lo a través de Banca Catalana.

Deu anys després, el 1979, va tornar a la direcció amb Companys, procés a Catalunya, crònica de l’últim any de la vida del president afusellat pel règim franquista. El film va néixer del propòsit d’abordar la història de Catalunya i la identitat nacional que anys més tard, en reprendre la direcció després d’un temps dedicat a la gestió dins de la Generalitat, va continuar amb El coronel Macià (2006) i El somni català (2015), la seva visió de la lluita per recuperar els drets nacionals de Catalunya des del 1904 fins al moment de la realització del film.

Un cop va tancar Teide P.C., aquestes pel·lícules va gestar-les amb la productora Films de l’Orient, que, creada el 1994, va fer possibles Un cos al bosc, de Joaquim Jordà; La casita blanca, de Carles Balaguer; Un dia, una nit, d’Enric Alberich, i La memòria de la matèria, d’Albert Abril. Forn, doncs, va mantenir-se actiu fins quasi el final de la seva vida amb una actitud ferma i una pell resistent i dúctil davant les circumstàncies.