Dalí a l’univers dantesc

Salvador Dalí s’hauria venut l’ànima al diable per il·lustrar la Divina comèdia, de Dante Alighieri, una obra i un autor amb els quals se sentia profundament identificat. No va fer falta: el 1949, el govern italià li va encarregar el projecte pensant que ningú millor que ell, de tanta fama mundial, amplificaria la celebració del 700è aniversari del naixement del poeta. Encara faltaven molts anys, 16, per a l’efemèride, i durant aquest temps va passar de tot. I no tot a favor dels desitjos de l’artista empordanès, que va viure un bon disgust quan Itàlia es va desentendre de les 100 aquarel·les que havia creat per a la futura publicació.

Però no es va donar per vençut i el 1960 va aconseguir editar-la a França, en format luxós i també popular. Popular no, popularíssim, perquè va tenir un èxit enorme. L’eco d’aquell impacte el recollirà ara el Teatre Museu Dalí de Figueres en una exposició que inaugurarà aquest divendres, La Divina comèdia de Dalte Alighieri il·lustrada per Salvador Dalí. Per a la fundació de l’artista, que en custodia la col·lecció completa però mai fins ara l’havia penjat a les seves sales, “es tanca un cercle”, sosté el seu president, Jordi Mercader. El que no va assolir Dalí ho han assolit els que vetllen pel seu llegat just quan es commemoren els 700 anys de la mort de Dante. Si fa set dècades Itàlia va fallar a Dalí, ara Itàlia li ha fet costat: l’Institut Italià de Cultura de Barcelona ha col·laborat amb entusiasme en la mostra.

Tots els astres s’han alineat per fer-la possible. Un de clau ha estat la recerca que està duent a terme la Fundació Gala-Salvador Dalí de l’obra gràfica de l’artista des del 2002. Juliette Murphy és l’especialista que s’hi ha capbussat de ple, i de fet anuncia que el 2023 es publicarà en línia el primer dels tres volums del seu catàleg raonat, que arribarà fins al 1940.

Murphy és també la comissària de l’exposició, que beu de la seva investigació i, per tant, d’una interpretació més afinada del conjunt d’estampes dalinianes, amb connexions amb el paisatge de l’Empordà i amb una visió del seu amor per Gala similar al de Dante per Beatriu. Alhora l’estudi ha fixat una nova manera d’ordenar les imatges. Murphy ha conclòs que no totes es van vincular correctament als cants del poema de Dante en el llibre primigeni, que s’ha agafat de model per a altres edicions. A l’exposició del Museu Dalí es corregiran aquests errors.

Dalí en va instigar molts, de garbuixos, però en el cas de la Divina comèdia va ser clar com l’aigua: “M’han encarregat la feina per a una edició italiana monumental i la vull completar a Cadaqués durant l’estiu. És una obra que m’atrau fins a l’obsessió perquè hi trobo els dos aspectes de la meva pròpia vida [no especifica quins]. El llibre m’apassiona i ja tinc construït el meu treball mentalment”, va relatar en una entrevista que va publicar la revista Destino el 1950.

Murphy creu que Dalí s’havia imaginat aquest projecte molt abans que el govern italià contactés amb ell. A la seva biblioteca personal tenia una edició francesa del segle XVIII de la Divina comèdia plena d’anotacions a llapis que havia anat fent. “Se la coneixia molt bé”, remarca l’especialista. El sol fet de poder-se entroncar amb la genealogia de creadors que van propulsar el Renaixement el meravellava. Dalí idolatrava la genialitat italiana. 

Una altra cosa és que fos ràpid i diligent materialitzant les seves idees. Va afrontar la comanda acabat de tornar dels Estats Units, i amb uns altres principis estètics i ètics. El surrealisme i l’ateisme ja formaven part del passat. El nou Dalí va abraçar el classicisme i una visió sui generis de la fe catòlica. El papa Pius XII estava encantat amb ell i el seu misticisme, per particular que fos. La premsa italiana, en canvi, el va massacrar.

Part del conjunt d’aquarel·les (33 per cada part del llibre: el paradís, el purgatori i l’infern 34 perquè té un cant més; la que fa 100 és la de la introducció) va fer gira el 1954 en una exposició itinerant que es va veure a Roma, Venècia i Milà. Titulars a tota pàgina dels diaris qualificant les seves imatges de pornogràfiques van començar a generar mala maror en l’opinió pública. També va ser motiu de polèmica que s’hagués escollit un autor estranger per il·lustrar el poeta italià més universal. I el politiqueig populista, sobretot de les esquerres, es va acarnissar amb els honoraris de l’artista, que es diu que pujaven als 20 milions de lires, una fortuna a l’època.

El govern italià va acabar rescindint-li el contracte. Dalí ja tenia la feina feta, i en part la va cobrar. Però els diners, fossin els que fossin, no van compensar la seva decepció. “Hi havia donat el millor de si mateix”, sosté Murphy. La pena es va amainar quan l’editor francès Joseph Forêt va entomar el repte, amb una publicació d’alta gamma de 33 exemplars. L’editorial Les Heures Claires va assumir la versió més assequible. Totes amb la tècnica de la xilografia, és a dir, sobre fusta, en aquest cas de boix.

Les ombres d’aquesta aventura creativa són les que són. A l’exposició del Museu Dalí de Figueres els focus es posaran sobre les llums. A més de la col·lecció de gravats, en una vitrina es faran lluir set dibuixos (un d’inèdit) íntimament relacionats amb el procés d’il·lustració de la Divina comèdia.

I les aquarel·les originals, on són? La fundació de l’artista no en posseeix cap i desconeix el seu parador, més enllà de veure’n sortir alguna de tant en tant a les subhastes. Dalí, per allò bo i per allò dolent, sempre va associat a algun enigma.