“Veure Lou Reed el 1975 va ser un curtcircuit”

Amb sis o set anys, per exemple, ja era conscient dels Beatles. Recordo sentir-los per la ràdio i que els meus pares, a cals avis, em diguessin: “Au, nano, fes aquella broma i balla com els Beatles!”. Després, ja de gran, he tingut flashbacks d’altres coses que, de petit, també sonaven a la ràdio. Roy Orbison, per exemple.

El meu besavi per part de mare havia vingut a començaments de segle de Jérez de la Frontera i havia muntat un celler al carrer Tallers de Barcelona. Per l’altre costat, tenia una àvia, la Montserrat, que era filla de l’amo de la filatura de Sant Quirze de Besora i que, en morir-se el seu pare de tifus, va ser enviada a Barcelona, on va estar molt connectada amb el que era la burgesia catalana de l’època. L’avi Julià, d’altra banda, era cirurgià i havia estat soci del doctor Trueta. Tots dos, durant la Guerra Civil, van fer una gran troballa, que era que, davant d’un ferit de guerra, el primer que calia fer era rentar-li la ferida amb sabó. Gràcies a això, a la Guerra Civil espanyola, o a la Segona Guerra Mundial, hi va haver moltes menys amputacions que les que hi havia hagut a la Primera Guerra Mundial. El doctor Trueta, però, va anar a Anglaterra, on va fer una carrera espectacular, i el meu avi, que a diferència de Trueta, era nacional i de missa diària, es va quedar aquí. Els fills i filles Trueta, però, quan baixaven de Londres, sempre feien una visita a cals Julià.

El meu pare escoltava òpera i, jo, per tant, ja escoltava Verdi des del bressol. A casa de la meva àvia materna, que era també la de la meva tieta àvia, que havia estat alumna d’Enric Granados, hi havia un piano, que és una cosa que, en aquells temps, no tothom tenia. Aquella àvia, quan jo tenia nou anys, em va dur al galliner del Liceu a veure Tannhäuser, de Wagner, i allò em va deixar tocat.

Al Sant Gregori. El primer dia de classe hi vaig conèixer en Manuel Huerga [cineasta] i, encara ara, continuem sent grans amics. Vivia al costat de Bocaccio i, al matí, com que jo era el gran d’una família de sis i sempre em tocava baixar a comprar uns llonguets, veia senyores a la fleca fent safareig sobre qui havia estat al Bocaccio la nit abans. “Hi havia el James Bond, ahir!”, deien, tot referint-se a Sean Connery. Allà, l’any 1973, hi vaig veure un cartell de Gay & Company anunciant un concert de Lou Reed al cinema Urgell, però, com un altre que s’havia de fer al Palau de la Música, el van prohibir.

El març del 1975. A escola, amb tretze o catorze anys, ja havíem començat a comprar i intercanviar discos. Uns Reis em van dur un tocadiscos i una còpia de l’A hard day’s night dels Beatles, en mono i d’Emi Odeon, que continua sent un dels discos que millor sona de la meva col·lecció. Dels Beatles vaig passar a Elton John, que aleshores tenia una època bona, i d’Elton John a Bowie. Aquest, crec, va ser un pas crucial, ja que Ziggy Stardust és el disc que em va posar en la línia professional que, anys després, em duria cap al Ruta 66. Volia comprar Aladdin Sane a Discos Castelló, que llavors era una botigueta sota una escala al carrer Tallers, però mai el trobava perquè la portada estava censurada. Aleshores, un amic de classe em va dir: “Ostres, al meu germà gran també li agrada en Bowie i té un disc d’un tal Lou Reed produït per ell, es diu Transformer i que igual t’agradarà.

Em va agradar molt, i tant! Quan, el març del 1975, Lou Reed va actuar per primer cop a Barcelona, no era el primer concert al qual anava, ja que, amb un amic de classe, encara que no ho expliqui sovint [riu], havíem anat a veure Jethro Tull a Badalona. Però veure Lou Reed va ser un curtcircuit. Esperava trobar-hi un Iggy Pop sense saber encara qui era Iggy Pop, una mena de fera ferotge grimpant pels amplificadors. Però hi vaig trobar un Lou Reed que ja no anava tenyit de ros, sinó amb samarreta i uns texans, tocant davant d’una platea plena de progres, hippies i rambleros. La dinàmica del concert, molt Velvet, em va fascinar i, en la seva crònica a Vibraciones, recordo que Àngel Casas parlava de la distància que marcava amb el públic, que definia com d’estil brechtià. El concert va ser curt, d’una hora i deu, sense bis perquè la censura li havia prohibit fer Heroin. Quan es van encendre els llums i la gent es va adonar que no hi hauria més música van començar a volar cadires i van entrar els grisos a repartir. Allà vaig entendre que, més que els Beatles, Elton John o les representacions teatralitzades de Ziggy Stardust, el rock era allò. Amb tota aquella sensació de perill que, ara, s’ha perdut completament.

No pertanyo a la generació que va rebre la repressió de manera més directa, sinó que érem una mica el pont. Quan va arribar la democràcia, en plena època del punk, de fet, ens ho preníem d’una manera molt apolítica, fent-ne conya, fins i tot. En tot això dels partits polítics simplement no hi crèiem. Vèiem els més grans anar a manifestacions i pensàvem: “Sereu burros...”. Després la història ens ha demostrat que estàvem equivocats, perquè aquella Transició va ser una broma. He de dir, per exemple, que jo vaig anar al famós concert de Lluís Llach al Palau d’Esports, el del disc en directe. Tenia amics que l’escoltaven i, sí, va ser emocionant. Però érem, com deia, escèptics i vèiem la generació del Viejo topo i dels comunistes marxistes que anaven a manifestacions una mica com vèiem els cantautors: un rotllo.

Sempre dic que vaig entrar a la premsa musical amb la idea d’entrevistar-lo, tot i que, aleshores, el meu camí, com el del [Manuel] Huerga, era el del cinema, ja que filmava pel·lícules en Súper 8, una de les quals, molt Warhol, i del 1977, està restaurada a la Filmoteca. La crítica cinematogràfica, en aquella època, però, era tota de senyors grans que anaven al cinema a les quatre de la tarda. En canvi, si feies música, et regalaven discos, entrades per a concerts, barra lliure als clubs... un món, per algú jove, força més interessant. Durant la gira de Street Hassle, l’any 1978, vam anar amb un amic en tren fins a Eindhoven per entrevistar-lo. Vam fer parada, però, a casa d’un amic a Anvers per dutxar-nos i, quan Lou Reed ens va veure tan nets, no es va creure que haguéssim vingut en tren des de Barcelona. I, després de robar-me un paquet de Marlboro, detall que encaixava molt amb el tarannà canalla del personatge, va dir que no hi hauria entrevista! Sí que l’any següent, però, vaig poder entrevistar-lo al Ritz. Vaig dur-li un àlbum enquadernat amb retalls de premsa que, amb el Huerga, un dia que no hi eren els capos, havíem fet en una empresa on treballàvem que es dedicava a fer dossiers per a empreses, i allò li va encantar. Mentre estàvem asseguts va aparèixer en Xavier Cugat, que vivia al Ritz. No sabia ni qui era Lou Reed, però va mostrar-li els seus respectes i va posar-li el Rolls Royce a la seva disposició, per si volia anar a Cadaqués o allà on fos.

Mot bé, de músic a músic. Dins l’antipatia que tenia per la gent, si algú era músic, per molt desconegut que fos, hi establia sempre una connexió.

Demostrant-li que, més que un crític, era un estudiós de la seva obra. El 2005, per exemple, al Kursaal de Sant Sebastià, Lou Reed estava cansat i amb cara de mala hòstia, sense ganes de parlar. En aquella gira tocava el baix en un tema i li vaig dir: “Ostres, això ja ho feies a Street Hassle!” I se li va il·luminar la cara. Canviava molt d’un segon a l’altre. Hi havia algun tipus de desequilibri en el cervell que, segurament, era fruit dels electroxocs als quals va ser sotmès durant la seva adolescència. Sempre duia posada una cuirassa que havia après d’Andy Warhol, però quan la travessaves era algú d’una tendresa i sensibilitat agudes. La seva façana de duresa era també una protecció envers aquesta hipersensibilitat que l’havia dut a escriure, per exemple, I’ll be your mirror o Berlin.

Sí, és així, per molt que jo intenti seguir estant obert a les novetats. Soc l’última persona que criticaré el reggaeton o el trap, ja que jo vaig suportar les crítiques al punk ja no dels meus pares, sinó de gent cinc o sis anys més gran que jo. Jo, les coses que no entenc no les critico, fins al punt que, en una d’aquestes trifulgues típiques de Facebook, vaig haver de dir que allò de “A-wop-bop-a-loo-bop-a-wop-bam-boom” també es deia que no era música i mira quin recorregut ha acabat tenint.

Vam començar-la per necessitat, perquè ens havien fet fora de Rockdelux.Sempre deia al meu soci que, abans d’haver de posar-nos a a buscar una feina a La Caixa, calia provar-ho. I, afortunadament, va funcionar. Hi havia una tasca a fer, aleshores, en aquest país, que era la de tornar a explicar, una mica millor, la historia del rock & roll. Havien arribat els Beatles, els Stones, els Creedence... Però, i Love? I la Velvet Underground? I Hank Williams? I John Lee Hooker?

Sí, perquè de Rockdelux, nosaltres n’ havíem sortit com n’havíem sortit. Va ser una rivalitat buscada, però, que beneficiava les dues parts, encara que hi havia coses que podrien haver acabat als jutjats. Cròniques de concerts al Màgic que deien: “I, a primera fila, Ignacio Julià, borratxo com una cuba...”. Bé, sí, d’acord, però...

No, allò va ser un drama per a mi. Va ser com una mort de la família. Vaig tenir una sensació molt estranya durant tot el dia, amb una tristor molt especial. Vaig entendre que, sense el Joker, Batman és un merda i que, sense el teu contrari, tu, una mica, acabes deixant de ser també qui ets.