Art

Secció

Subsecció

Maria Viñas i Pibernat

Amb el seu marit Martí Hugas, va obrir un petit bar en una de les cantonades de la plaça de la Independència, tocant a l’estació de la Teisa, que es va convertir en el Boira, una institució ciutadana

En una entrevista que li va fer l’any 1989 Gaspar Hernández a El Punt, Maria Viñas i Pibernat declarava que era modista, i que abans d’arribar a Girona: «No havia vist mai un home ni una ampolla de conyac ni de res, perquè sóc de pagès, de Jafre.»

Els vint-i-nou quilòmetres separaven la Fontsanta del número 8 de la plaça de la Independència van unir la sort del matrimoni format per Martí Hugas i Maria Viñas amb Girona. Van aprofitar un cop de fortuna –qui el va tenir era el propietari del bar Gubau quan li va tocar la loteria i va decidir viure la vida i vendre’s el negoci– i la parella va comprar l’establiment per 250.000 pessetes. Li van canviar el nom, van recuperar el de Boira, que era el del bar que administraven al poble baixempordanès. Sumant esforç, treball i una certa visió comercial –el butlletí del GEiEG publicava l’anunci «Mejor aperitivo, el auténtico café-café, los mejores vinos y licores, en Bar Boira de Hugas Pi»– va fer créixer un establiment que havia nascut com una botiga de poble, però aviat va atraure gironins de tota mena i condició. Com recordava Joan Romero en una carta a El Punt el 2012: «La nostra joventut envoltada de la sordidesa i la grisor de Girona de finals dels anys 60 i principis dels 70 té un deute amb la Maria del Boira, que, conjuntament amb el seu espòs, Martí, van permetre a la nostra colla fer ús de la terrassa del bar com a punt de trobada i reunió, fins al punt que Can Boira va ser com la nostra segona casa.»

El Boira es va fer gran en la mesura que la plaça projectada per Martí Sureda va anar tancant el nord i el sud, va canviar la façana i l’interior i va passar de ser una de les entrades a la ciutat i concentrar una estació d’autobusos, tres cinemes i diferents fondes i restaurants, a convertir-se en un dels centres més dinàmics. La Maria es va trobar amb la mort sobtada d’en Martí (el 30 de maig del 1973 amb 38 anys), amb dos fills petits, s’hagué de fer càrrec del negoci i va treure forces d’allà on no n’hi havia per construir un espai obert, un xic anticonvencional, en què trobaven acollida dels esportistes als polítics, des dels joves rebels als professors d’universitat. El vi novell i les tapes –tripa i pota, cap de xai, peus de porc, fetge, o menuts– atorgaven personalitat. El posat de la Maria entre afable, ocurrent i maternal, van ajudar a transformar la tasca en què inicialment s’hi feien deu o dotze dinars al dia en un espai on els clients de tota la vida podien alternar amb figures com Jordi Pujol, Salvador Dalí o la que en un altre temps va ser la coneguda Cicciolina, l’actriu porno Ilona Staller, diputada pel Partit Radical Italià, que a l’hora de dinar va demanar espàrrecs i costelles de xai. Tot i les complicacions derivades del fet que el Boira tancava a altes hores de la nit –la Maria va patir atracaments i ensurts, i un cop va haver de ser ingressada– gràcies al savoir faire i la constància el Boira va créixer i va ser la llavor d’un gran grup hostaler. Quan l’any 1989 el bar que ja havia assolit la categoria de restaurant, va deixar enrere la barra que ocupava el centre de la sala i va fer un salt cap a la modernitat, les primeres autoritats de Girona van acompanyar aquella dona valenta que deia ser de pagès però, ja fos per les aigües de la Fontsanta, o perquè va saber trobar el seu espai a tocar de l’Onyar, va saber copsar l’ànima profunda de Girona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia