Girocòmic invita a tornar a la fantasia al Palau de Fires

Girocòmic, la fira del còmic, el manga i l’entreteniment de Girona, va retrobar-se ahir amb el seu públic, després de la suspensió de l’any passat, en una edició, la cinquena, que haurà servit per demostrar que les històries d’imaginació i fantasia potser són més necessàries que mai. Amb una assistència notable, tant d’expositors com de visitants, la fira ha programat fins avui exhibicions d’espases làser o de realitat virtual, signatures d’autors (ahir Quim Bou, Jordi Bernet, L’Avi i Josep Busquet van ser els més sol·licitats), conferències, jocs de taula, tallers i sessions de videojocs, a banda de l’àmplia oferta de llibres i marxandatge d’empreses i editorials del sector. Entre els actes d’ahir, va destacar l’homenatge que Girocòmic va tributar a la veterana il·lustradora Pilarín Bayés (Vic, 1941), que no va parar de fer dibuixos durant tota la intervenció. “En acabat podem rifar-los entre la gent”, va suggerir amb la mateixa alegria amb què va aclarir que sempre portava al pit la Creu de Sant Jordi que va rebre el 1991 perquè “va molt bé per penjar-hi el llaç groc”. Organitzat amb motiu de la publicació del seu llibre número mil, 1000 motius per viure” (La Galera), l’homenatge va permetre conèixer algunes interioritats del procés creatiu de la il·lustradora, que va recordar com de joveneta havia tingut certa fama d’escriure bé, encara que va ser tan conscient que es limitava a copiar l’estil dels altres, que aviat va veure que la literatura no era la seva autèntica vocació. “Prefereixo dibuixar el que pensen els altres”, va dir.

Besnéta del pintor Joaquim Vayreda i treballadora incansable, va admetre que només va deixar de dibuixar un temps que el seu marit va estar convalescent d’un accident de moto, i la primera il·lustració que li va sortir després del tràngol va ser “un descarrilament de tren”. Sobre la seva debilitat per les multituds, va explicar que li venia de la infància a Vic, quan veia desfilar enterraments i processons des de la casa familiar de la plaça Catedral: “Em fa mandra dibuixar coses cruels, però m’encanten les escenes festives i populars”, va comentar just abans de confessar que li va costar molt de dibuixar Hitler; en canvi, el Papa li fa menys respecte, “perquè si el faig lleig ja m’ho sabrà perdonar”. Admiradora d’Hergé, de Sempé, de Roser Capdevila (que va recomanar-li l’ús de l’aquarel·la per donar color) i de Lola Anglada, que recorda d’un sentimentalisme commovedor, va donar un consell als il·lustradors joves: “No cal ser Leonardo o Picasso; cadascú ha d’anar al límit de les seves forces, no de les d’un altre.”