“França encara no ha admès la massacre”

Crec que el terme néo-polar va ser un intent d’entendre què passava en els marges de la literatura arran dels trasbalsos que es van produir pels fets de maig i juny del 1968. Aquests fets van capgirar intensament els punts de vista artístics, tant en la pintura com en la música, el cinema i, de manera encara més evident, el còmic, de què Charlie Hebdo n’és l’exemple més emblemàtic. El fracàs del Maig del 68 va portar tota una generació de creatius a dedicar-se a l’àmbit cultural, plantejar-se’n els codis i intentar fer sentir les veus dissonants.

Hi ha un autor francès que va practicar la novel·la negra en la nostra línia durant dècades i en l’ombra: Jean Amila, pseudònim de Jean Meckert. És la baula entre els americans dels anys trenta als cinquanta i la generació del 68. En comptes de dir-ne novel·la negra, sempre m’he estimat més referir-me a una manera negra d’explicar el món. Això permet detectar el que acosta els punts de vista d’artistes classificats en àmbits diferents per part de la crítica i la universitat. D’aquesta manera, es pot fer cohabitar el pintor Francis Bacon amb el realitzador Sam Peckinpah.

Sí, em van fer fora de l’institut de formació professional quan tenia 16 anys. De seguida, vaig trobar feina de missatger en una impremta. Vaig aprendre l’ofici sobre la marxa. Hi vaig treballar durant dotze anys. Després, em vaig convertir en animador d’un cine club itinerant. Em passejava per les barriades del nord de París amb un projector i bobines de pel·lícules i projectava i conduïa els debats. Després, durant tres anys, vaig ser periodista local en diaris de pa sucat amb oli de Seine Saint Denis. Vaig aprofitar una temporada que era a l’atur, el 1977, per escriure una novel·la que ningú no va voler. Al cap de quatre anys, en tornar a la feina, vaig trobar una carta d’acceptació d’una editorial important que havia trigat quatre anys a llegir el manuscrit i que l’acceptava. L’endemà de signar el contracte, em vaig tornar a posar a escriure, perquè gràcies a la carta vaig interpretar que no era un inútil del tot.

Des del principi, vaig voler situar al centre de la novel·la el record de la injustícia més forta de què he estat testimoni, una injustícia vinculada a la guerra d’Algèria. El 8 de febrer del 1962, quan jo tenia 12 anys, la gent de la ciutat on vivia, a la rodalia de París, va anar cap al centre de la capital per protestar contra un atemptat terrorista comès pels partidaris de l’Algèria francesa, un atemptat contra el domicili del ministre André Malraux i durant què una nena de cinc anys, Delphine Renard, va quedar desfigurada. Durant la manifestació, la policia va matar nou persones al metro Charonne, entre elles Suzanne Martorell, una veïna, una bona amiga de la meva mare a casa de qui jo anava a veure la tele. Una altra veïna, la senyora Renaudat, va resultar-ne ferida i la seva agonia, sense poder pronunciar ni una paraula ni fer cap gest, va durar vint anys. Diverses famílies van ser reduïdes a la misèria sense que se’n culpés cap responsable, sense que ningú fos jutjat. Havia començat a escriure, i després vaig ser conscient, a poc a poc, que aquella massacre havia estat precedida, quatre mesos abans, per una de molt més gran, el 17 d’octubre del 1961, una data gairebé arrencada del calendari històric francès.

Quan vaig començar a escriure Crims per a la memòria no tenia cap experiència en recerca històrica. Vaig començar a parlar sobre mi, a recordar la data del 17 d’octubre davant del meu cunyat algerià. Ell em va presentar un antic responsable del Front d’Alliberament Nacional independentista que, en aquella època, dirigia un cinema porno. Vaig anar durant unes quantes setmanes a la biblioteca del museu Beaubourg, perquè obria als vespres i perquè tenia entrada lliure, i hi vaig consultar la premsa de l’època. Em vaig inscriure a la Bibliothèque Nationale, on un treballador em va explicar el funcionament dels fitxers i em va descobrir els arxius del dipòsit legal. Així vaig tenir accés a documents prohibits arran dels fets. Vaig refer el recorregut dels manifestants i vaig intentar, vint anys després, veure què en quedava, del decorat. Vaig poder reunir moltes fonts accessibles que vaig condensar en la novel·la. Ningú fins aquell moment no havia dut a terme aquesta feina i el fet que els personatges actuessin en temps real de l’acció es va considerar, en publicar-se, una revelació. Vaig tornar a fer servir aquest mètode a Cannibale, una novel·la que va revelar al gran públic l’escàndol racista de les exhibicions d’éssers humans colonitzats. Aquesta novel·la es va estudiar durant vint anys a les escoles franceses.

Vaig presentar la novel·la al meu primer editor, que la va considerar massa polèmica i em va aconsellar que l’enviés a la sèrie Noire, de Gallimard, que la va acceptar només una setmana després de rebre-la. La premsa va estar molt silenciosa, però el llibre va ser identificat ràpidament per les persones que s’havien mobilitzat, pagant el preu de la seva llibertat, de la seva carrera, en favor de la independència d’Algèria. Es preguntaven d’on sortia tot allò, qui era el kamikaze literari que havia signat aquell llibre tan agosarat! Molts docents van aprofitar la publicació del llibre i el fet que la guerra d’Algèria constava en el programa per fer llegir la novel·la als alumnes de les escoles i els instituts.

Una placa de record a la vora del Sena la va fer col·locar l’alcalde de París, no el cap de l’estat. L’Estat francès encara no ha admès la massacre. Les víctimes no han estat reconegudes oficialment, cap judici, cap responsable, cap indemnització, desenes de desapareguts a qui les famílies no poden retre homenatge… Considero que el 17 d’octubre del 1961 és un crim d’estat i que cal reobrir tots els arxius, els del cap d’estat de llavors, el general De Gaulle, els del primer ministre Michel Debré i els del consell de ministres, a fi de saber qui va incitar la repressió, qui hi va donar suport, qui la va encobrir.

El mateix principi de la novel·la negra és reconstituir el moment de ruptura d’humanitat a través de les pistes. Tot el que havia constituït la sensibilitat d’un individu ha quedat reduït a una mena de puzle que cal intentar resoldre per acostar-se a la veritat d’un destí. Em vaig conformar a amplificar el context social i polític del crim, l’ambient en què es troba la víctima i què la vincula a les altres persones.