Amb actitud i ‘rock’n’roll’

“Al principi, érem només actitud i rock’n’roll, com aquesta cançó que farem ara”, va dir Gerard Quintana per introduir Blujins-Roc, just després de recordar per què ens trobàvem ahir a la tarda tots plegats a l’Auditori de Girona: per recordar i celebrar que fa 30 anys Sopa de Cabra va publicar el doble Ben endins, un dels discos més importants del rock català sorgit a cavall dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Trenta anys i moltes històries després –èxits, fracassos, malalties, morts, separacions, renaixements–, Sopa de Cabra continua sent “actitud i rock’n’roll”, entre moltes altres coses. Ho està demostrant en aquesta gira commemorativa, complementada amb iniciatives com ara l’exposició que es pot veure ara a la Casa de Cultura de Girona i la propera reedició ampliada de Ben endins. Ahir, dins la programació de Temporada Alta, el grup va oferir dos concerts a l’Auditori, un a les 17.30 h –el ressenyat aquí– i un altre a les 21 h, amb la previsió que l’aforament seria del 70%, però la recent decisió d’acabar amb les restriccions va provocar que el grup toqués a la seva ciutat amb l’Auditori pràcticament ple, dues vegades el mateix dia.

“Bona tarda, malparits!” va ser l’esperada obertura de Quintana, adaptada a les circumstàncies horàries. Així va començar la primera hora del concert, concentrada totalment en les cançons de Ben endins, més un parell de temes, també de la mateixa època –Blujins-Roc i el reggae La balada de Dicky Deeming, tots dos de La roda (1990)–, que sí van tocar en els concerts del febrer del 1991 a Zeleste, però que no es van incloure a Ben endins, almenys en l’edició del disc que hem conegut fins ara.

Els membres originals van aparèixer a l’escenari en la mateixa posició que el 1991 –d’esquerra a dreta, des de la perspectiva del públic, Josep Thió (guitarra), Gerard Quintana (veu) i Cuco Lisicic (baix), amb Pep Bosch al darrere marcant el ritme–, més el ja experimentat Peck Soler (guitarra i harmònica) a l’extrem dret, on fa trenta anys hi havia Ninyín, i les dues incorporacions més recents –Valen Nieto (guitarra, percussions i sintetitzadors) i el teclista Ricard Sohn– flanquejant la bateria. Així, amb un teló de fons inspirat en la portada de Ben endins, van obrir foc, com en aquell disc, amb Tot queda igual i Bloquejats. Els músics van anar força per feina, tenint en compte el doblet que els esperava, i en poc més d’una hora i mitja van tocar 20 cançons: les 15 primeres de la collita del 1991 –en realitat, un resum dels cinc primers anys de la banda–, entre què Mai trobaràs, No vull canviar de pell, El carrer dels torrats (“Amb aquesta cançó el vam rebatejar i a alguns veïns no els va agradar, però com es diu ara? Carrer Nou del Teatre o carrer dels torrats?”), L’estació de França, Si et quedes amb mi i la lectura acústica d’El boig de la ciutat, una excepció al mig d’un concert força electritzant. Després, van fer conya sobre la conveniència de tocar El sexo en horari de tarda i amb un públic intergeneracional (“Aquí davant veig tres generacions de la mateixa família”), però, finalment, Quintana la va dedicar “a les nostres mares, perquè si no haguessin fet El sexo no seríem aquí”, i també als seus autors, els germans Joan Ninyín i Pau Cardona. Amb L’Empordà va arribar el moment culminant: el públic es va aixecar i ja no va seure mentre van sonar Sota una estrella i Podré tornar enrere. Per als bisos van quedar Seguirem somiant (la cançó dedicada a Ninyín), El far del sud i la més recent de tot el repertori, Cercles, abans de tancar amb Si et va bé i Camins, les cançons que, ara fa 20 anys, van obrir el que llavors va ser el seu comiat, Plou i fa sol.

Perquè, si parlem d’aniversaris, cal recordar que aviat, per Fires, farà 20 anys que Sopa de Cabra es va acomiadar del públic gironí en un memorable concert a la Copa –l’endemà de la mort de Pau Cardona– i el 20 de gener vinent en farà 20 també de la mort de Ninyín. Però els clàssics sempre tornen, alguns amb forces renovades. Aquest és el cas de Sopa de Cabra.